“Princeses perdent sabates? Au va!”
Núria Sinfreu. Quinze anys i, confessa, prou ambició per veure’s en un bon nivell de competició en un esport, el tir a l’arc, que tot i minoritari comença a enganxar cada cop més. Ella hi va connectar de ben petita: devia sentir la crida de ser allò que es diu una dona empoderada, de les que envien el príncep valent a l’atur.
Tir a l’arc: poc obvi.
Vaig començar després de veure la pel·lícula Brave, de Disney. A mi les princeses mai no m’havien agradat. Em deien de petitona “ets una princeseta” i jo deia “no, no, jo soc una fada”. La pel·lícula em va encantar... i hi havia una arquera!
La vas voler imitar.
Després de tant insistir, insistir, insistir, els pares em van comprar un arc de joguina, de fusta, perquè callés. Anava tirant per casa i els pares en van acabar ben cansats: veient que no parava van decidir buscar-me un club.
Eres ben petita.
Vaig veure la pel·lícula amb poc més de cinc anys, crec, i als sis i mig o així em van apuntar al club. Ara en tinc quinze.
I la resta de nens, què en deien?
Crec que ningú tenia molt clar ben bé què era. Encara ara em diuen “com Robin Hood”. Pensen que és de pel·lícula.
És esport olímpic, ho sé fins i tot jo.
Sí, sí. De fet a països com Corea és com aquí el futbol, o com la natació, que es fa obligatòriament al col·le.
Tornem al tema princeses. Ens agraden les que se salven soles.
És això. La mare em llegia contes i a mi no m’acabava de convèncer això de la princesa que perd una sabata... Au, va! A mi les princeses no m’agradaven gaire.
Quines aptituds exigeix l’arc?
És un esport molt ampli, que pot practicar tothom, no cal una gran força física. És més la pràctica. Això sí, has de ser àgil mentalment, una persona amb bona capacitat per concentrar-te.
Un esport molt mental?
Hi ha molta part tècnica però sí, la part més important és la mental. Quan vas a la línia de tir ja has de tenir pensada tota la seqüència de moviments, has de saber què faràs amb el teu cos. Si estàs pensant en altres coses es nota molt en la tirada. Penses només en el tir.
Físicament, però?
Has de tenir força, és clar. Però jo tiro amb un arc amb una potència normal per a la meva edat. Si portes molta potència les fletxes van més ràpides. Si en portes menys, es pot desviar amb el vent o el teu moviment. Així que sí, requereix força, forma física, però el més important és l’entrenament psicològic.
Serveix per enfrontar-se a la vida.
Tal qual. Es recomana molt a la gent a qui li costa concentrar-se. T’aïlles perquè a la línia de tir, amb cent persones, no pots estar pels altres.
El ‘mindfulness’ de moda.
Sí, sí, va bastant lligat. No pensis en el futur ni el passat.
A qui recomanes provar?
A tothom, a tothom. És un esport i cal força física, que al principi costa més, però jo quan estic mentalment cansada i amb mal de cap i tot, vaig a tirar i m’ajuda molt.
És minoritari.
Cert, a Andorra hi ha molt poca gent, però enguany ens estem sorprenent amb la gent nova que arriba al club. Nens i adults. Però és cert que no hi ha gent de nivell per competir fora.
Precisament tu.
Vaig per aquí, per allà, amb la Federació Catalana. A Andorra tinc bons monitors, però cap entrenador de nivell.
Per què aquesta arribada de nous?
Potser per les Olimpíades, que ha posat l’esport a la tele, a YouTube.
Potser la Núria hi té alguna cosa a veure.
Potser, potser. Em veuen a mi a la premsa: aquesta nena que ha quedat campiona a Catalunya... i s’hi animen. Al club hi ha una noia que s’ha apuntat per provar i m’ha dit això. Quina gràcia!
El cap de setmana has estat amfitriona d’una competició a Andorra.
Va venir molta gent de Catalunya, algú del País Basc i alguns d’Andorra. I a banda l’he viscut no sols com a participant, sinó també com a organitzadora. Donarà resultats. Repetirem!