“Per retratar-te m’has d’acceptar al teu món”
Céline Pech es va establir a Andorra, procedent de l’Alta Savoia francesa, fa quasi vuit anys. Amb formació en etnologia, finalment ha fet de la fotografia la seva professió. Ha obert estudi “de somni” a Anyós per dedicar-se al retrat, i explora nous camins: fotografia subaquàtica. De moment, és incipient.
Etnologia?
Vaig estudiar etnologia a Aix-en-Provence. M’apassiona la gent, soc molt curiosa, vull entendre la manera de ser dels altres. Soc humanista, si puc dir-ho així.
I fotografia.
M’apassiona des de ben petita: m’instal·lava un estudi a casa amb un focus ja quan tenia 14 anys. L’etnologia em dona un suport, una xarxa, per observar la gent, buscar-ne l’essència.
Els andorrans, amb l’ull d’etnòleg?
És una comunitat petita, amb molta gent de fora. Trobo que els andorrans són oberts, han hagut d’acollir, de créixer molt ràpid. Sobretot això: acollidors. La família del meu home, de casa d’aquí, m’ha acollit com a una filla. T’obren una gran porta. Si més no, ho he viscut així.
És molt difícil captar amb la càmera qui som?
Preparo molt la sessió, demano que vinguin una estona abans a l’estudi, per xerrar. Vull que sàpiguen que és el seu moment, per estar tranquils, per connectar amb un mateix. És important la preparació, també perquè la gent se senti còmoda davant de l’objectiu.
L’objectiu imposa.
Si en tinc cap poder, és el de connectar amb la gent, fer-la sentir còmoda.
El seu secret?
La llum: és poderosa. Et vesteix. La foscor t’amaga, i entre totes dues s’ha de buscar l’equilibri, el moviment... És quelcom que varia tant d’una persona a l’altra! Jo funciono molt per intuïció. Em deixo inspirar per la gent.
No existeix la fotogènia, diu. Això és perquè no em coneix.
Ho dius perquè no em coneixes a mi.
Aquesta ha estat bona.
Hi ha gent que potser no ha tingut una bona experiència a l’estudi, no s’han relaxat com aconsello. Et fas una foto parlant? No ets fotogènic: semblaràs una granota. Com quan escrius: et concentraràs per buscar les paraules, oi? Doncs la fotografia també és creació. Has de buscar els estels que s’alineen. Com a la vida.
Algú a qui li hagi agradat retratar?
Sempre a les mares amb els nadons, o infants. Les dones en general. Deu ser que soc mare i soc sensible a la feminitat, la màgia de la maternitat. Fascina.
I al contrari?
El més difícil és retratar una persona que vol dominar-ho tot. No em passa sovint. O algú que està estressat. En resum, algú que no em deixa fer. Perquè si acceptes venir i ser retratat, és una feina que fem en comú: tu em deixes entrar al teu món i em deixes fer la meva feina. Però és un moment compartit.
Un intercanvi.
Amb algú que no es deixa, no podré fer res. No soc maga. Jo poso tot de la meva part per posar el context, però m’han de deixar.
En un món de ‘selfies’...
El mòbil dona encara més valor a l’acte de venir a fer un retrat amb un professional. Estem en un món de consum ràpid i nosaltres oferim una qualitat, però sobretot una experiència. Un moment que et dediques, un regal. I accedeixes a la mirada d’un altre, al seu savoir faire.
Amb aquests paisatges, fa retrats.
M’encantaria, però cal temps. Exigeix buscar la llum, molta dedicació. Com fa Jaume Riba, l’admiro molt.
Explora la fotografia sota l’aigua.
He començat amb dones embarassades. Justament perquè estan connectades amb els nonats a través del líquid amniòtic. I perquè se senten més lleugeres sota l’aigua. Les corbes ressalten, és molt maco. Ho podeu veure al meu perfil d’Instagram: @aquatic_and_fotografia.
Ens ho mirarem.
M’agrada molt el moviment, la poesia de l’aigua. Sota l’aigua tot és més lent i costa la comunicació, però hi ha una màgia... No obstant això, estic començant, ara mateix he de trobar les piscines adients, amb la temperatura càlida.