El pitjor, “donar la notícia a la família”
Ja tenia un bultet “en vigilància” però després, en l’època del confinament dur, se’n va notar un parell més. Tot plegat acompanyat d’altres problemes de salut que va voler solucionar primer. Per això fins a l’octubre no va anar al metge. Això sí, des de llavors tot va anar rodat i molt ràpid. Les proves en 15 dies, la quimioteràpia al novembre, l’operació al maig i la radioteràpia al juliol. Susana Ribeiro ha volgut compartir la seva experiència. Només té paraules d’agraïment per a tots els professionals que l’han acompanyat durant tot aquest temps al país i a Barcelona pel tracte i la professionalitat.
Es mostra “molt contenta” d’haver pogut fer la quimio a Andorra i tot i que “és molt cansat” el tractament de radioteràpia pel desplaçament, “tres hores per baixar i tres per pujar per fer 10 minuts”, considera que encara ho va tenir prou bé perquè li va coincidir amb les vacances escolars dels seus fills i els va enviar a Portugal. Explica que va haver de fer 15 sessions repartides en tres setmanes. Així és que baixava amb taxi el dilluns i pujava el divendres. Durant tota la setmana es quedava a Barcelona en un hotel que li feia bon preu gràcies a una amiga que en dirigeix un al país. Però reconeix que no tothom s’ho pot organitzar així i creu “que hi ha molta gent que no acaba de fer el tractament de radioteràpia perquè si has de baixar tres setmanes amb taxi, perds el dia sencer en el camí”. Per això, posant-se en la pell de les persones que estan soles, sense família “et preguntes, com s’ho fan?” Per aquest motiu opina que estaria “molt bé” que aquest tractament es pogués fer a Andorra. Considera que hi ha un nombre suficient de malalts com perquè fos així.
També exposa que va haver de pagar d’entrada 1.200 euros de cop per fer tractament. És cert que després et retornen una part i en el seu cas, com que té assegurança complementària, la totalitat, “però hi ha gent que no la té. Llavors, què fan?”. Quant a la feina, declara que ha trobat molt suport i “humanitat” per part d’Indústries Muntanya. Ara ha d’estar de baixa fins després de festes perquè el seu treball és força físic “i el braç no em dona”, però està molt entretinguda. Va començar a fer manualitats aprenent amb vídeos de YouTube i ara se les empesca ella tota sola.
Els seus pitjors moments han estat dos. Haver de donar la notícia a la seva família va ser el primer. “No per mi, em trobava amb força per afrontar-ho, però pensava en els meus fills i era un patiment”. La psicòloga la va ajudar i orientar sobre com ho podia fer, per separat i segons l’edat de cadascun: el noi en té 13 i la nena, 9. També s’ho va passar malament per la caiguda del cabell. En el seu cas, va optar per anar-se tallant el cabell a poc a poc i m’anava posant turbants i alguna gorra, però la meva filla em deia que no ho fes i de cop i volta em vaig treure la gorra. “Ens en rèiem”. “No sé si em podré veure sense cabell”, pensava. I a més, de les 16 sessions de quimio, les quatre darreres van ser fortes, “una experiència que no desitjo a ningú”.
“Veure’m sense una part del meu cos” va ser l’altre moment dolorós. De fet, la van operar, li van fer la cura i va pujar cap a Andorra. Va passar gairebé una setmana i el dia que es va poder dutxar i es va haver de fer ella mateixa les cures, “vaig estar tres hores al bany, se’m va fer una muntanya”. Ara segueix el tractament posterior fil per randa i està molt il·lusionada per la reconstrucció del pit. Quan la van operar ja li van deixar tot preparat, i calcula que li faran cap al juny o juliol.
Por, timidesa i vergonya, són factors que envolten les dones amb la malaltia. Ho ha vist en altres casos. Ella també té una mica de por, confessa, però no s’obsessiona per si la malaltia torna, ara bé “cada persona és un món”, repeteix a cada moment. Això sí, el que ella mai no pronuncia, excepte avui mentre parlem, és la paraula càncer “perquè la trobo molt freda”. Prefereix usar d’altres expressions com ara que té uns bultets. I què ha trobat a faltar en tot aquest procés? Doncs més suport en qüestions d’estètica. “Som dones”, subratlla, “i veure’t sense pestanyes, celles i cabells costa molt”. Almenys per a ella ha estat així.