Diari digital d'Andorra Bondia
Reconstrucció ideal de la ciutat de la Seu al segle XIV: Villaró calcula que tenia entre 1.400 i 1.500 habitants.
Reconstrucció ideal de la ciutat de la Seu al segle XIV: Villaró calcula que tenia entre 1.400 i 1.500 habitants.

1348: la pesta que va arrasar la Seu (i probablement, també Andorra)


Escrit per: 
A. L. / Il·lustració: Laura de Castellet

La catastròfica pandèmia va causar la mort d'entre 300 i 500 persones a la capital de l'Alt Urgell, entre un quart i un terç de la població total de l'època, calcula l'historiador Albert Villaró. 

Parlàvem l'altre dia de la grip espanyola, que en les dues onades -tardor del 1918 i hivern del 1920- va provocar probablement la mort de mig centenar dels nostres besavis. Una xifra considerable, especialment si tenim en compte que la població andorrana de l'època amb prou feines fregava els 5.000 habitants. Així que la mortalitat es devia enfilar a un gens menyspreable 1%. Sembla molt, però no és res, o quasi res, davant del rècord de la pesta negra, la gran pandèmia històrica, que el 1348 va arribar a Occident i que -es calcula- va acabar amb la vida d'un de cada tres europeus. Unes xifres catastròfiques que l'historiador Albert Villaró considera perfectament extrapol·lables a la Seu d'Urgell i a l'Andorra de l'època. De fet, per a la capital de l'Alt Urgell ho demostra amb dades en un sensacional i oportuníssim article publicat al número 8 de l'anuari Urgellia (1987). Les conclusion són demolidores: Villaró calcula per a la Seu una població aproximada de 1.300 habitants, potser 1.400, el maig del 1348, un minut abans de la irrupció de la pandèmia. Doncs bé: entre el 12 de juny i el 12 d'agost comptabilitza al llibre de testaments que es conserva a l'Arxiu Capitular d'Urgell un  total de 325 documents. Villaró especula que pràcticament la totalitat dels testadors van acabar trapassant.

Només amb aquests tres centenars llargs de difunts confirmats el balanç ja seria catastròfic: la pesta va segar la vida d'entre una quarta i una cinquena part dels urgellencs de l'època. Però és que als morts documentats perquè van deixar testament cal afegir-hi els que no testaven. I es tracta d'un grup prou ampli perquè hi caben els nens i també els jueus, els pobres, els frares predicadors i, és clar, els que morien sense temps o potser ànims de dictar testament. La conclusió és encara més demolidora: "Els aproximadament 300 difunts segurs constitueixen més o menys el 20% de la població estimada. Però si apliquem les taxes de mortalitat que els investigadors consideren normals en els centres urbans atacats per la pesta, entre el 30 i el 35%, el nombre de víctimes a la Seu se situaria vora ldes 500. Entre aquestes dues xifres [les 325 víctimes documentades en testaments i les 500 que es considera la xifra estàndar a l'Occident urbà] haurem de situar el nombre total de morts". Resumint: és més que probable que en dos mesos que es va acarnissar la pesta sobre la Seu la població de la ciutat passés de prop de 1.400 habitants al miler escàs. En dos mesos. Glups.

Com s'ha dit, Villaró extreu aquestes xifres dels llibres de testaments coetanis. I n'hi ha prou a comparar les xifres del 1348 amb les dels anys anteriors i posteriors per constatar l'impacte catastròfic de la pesta: el 1347 tan sols es van dictar una quarantena de testaments durant tot l'any; dos anys després, ja superada la pandèmia, la xifra va ser fins i tot inferior a aquesta quarentena. Recordem que només en e l pic de la pandèmia, en els mesos centrals de l'estiu del 1348, se'n van registrar 325! Observa l'historiador que a començaments de juny ja es detecta una "certa alteració en el ritme normal de redacció de testaments". De moment, res d'alarmant: el 2 de juny testa l'escrivà Pere Obach, el 5, Tomenyo, fill de Ramon Esteve de Castellar, i el 8, Traida, vidua del carnisser Bernat d'Alàs. Potser no tenien encara relació amb la pesta. Però el 12 de juny la cosa es dispara de forma sospitosa: testen Guillema, filla de Guillem Palanca i Moneta de les Ribes, però també Arsendis, vidua de Ramon Cadena, i Elisenda, esposa de Gaubert Peraga. Tres testament en un mateix dia en una localitat com la Seu, on normalment se'n dictaven encara no mig centenar l'any, és una coincidència excepcional, per no dir inèdita. Però el més impactant és que aquesta serà en endavant i durant els dos mesos següents la cadència habitual: el 26 de juny es registren una desena de testaments; el 2 de juliol, una dotzena, inclòs el de Bernat Martí d'Encamp, veí d'Agramunt. El punt de màxima virulència de la pesta arriba la segona setmana de juliol: cada dia d'aquesta setmana se superen la dotzena llarga de testaments. L'inafust 12 de juliol registra la xifra rècord, amb una vintena. El 24 encara se'n compten una desena, i el ritme frenètic de morts comença a anar de baixa a principis d'agost: la primera setmana es registren quatre testaments, però després la pesta dona un respir i en tot el mes només se'n dictaran set en total, mentre que al setembre es retorna finalment a la normalitat amb un únic testador, en el que serà ja la tònica habitual als mesos següents, en ujn signe evident que la pesta ha quedat definitivament enrere.

Villaró considera, en fi, que la pandèmia va arribar a la Seu procedents de Puigcerdà, que la pateix abans de juliol, pels contactes "molt sovinetjats entre les dues poblacions i pel fet que el camí que le suneix segueix el curs descendent del Segre, cosa que sembla afavorir la propagació de l'epidèmia  més que no pas si hagués de remuntar el riu". Dintre de la catàstrofe demogràfica que va comportar per a la ciutat, la cosa va ser relativament benigna, especula, perquè es va allargar tan sols dos mesos i va desparèxier amb les calors de l'agost: altres localitats van haver de suportar els estralls de la pesta durant sis mesos. Sis!

Vint famílies totalment anihilades

Pel que fa als efectes concrets de la pesta, Villaró constata que tot i que l'habitual és que la pandèmia toqués un o dos membres de cada família, en una vintena de casos consta que la pesta va matar successivament tots els membres d'una mateixa família, i posa els exemples del cirurgià Ramon Pere, que fa testament l'1 de juliol, el mateix dia que la seva filla Esclarmonda, embarassada i vidua. Deu dies després qui testa és l'esposa de Ramon, tambe dita Esclarmonda, que ja figura com a vidua. Un altre cas d'autentica malastrugançá és el dels Sartre: el cap de casa, Bernat, diu testament el 12 de juliol. Amb pocs dies de diferència h fan també la seva cunyada, Maria, i els seus quatre fills, Guillem, Bernat, Sibil·la i Pere. Bernat sembla que va ser l'únic a sobreviure, diu Villaró, perquè apareix com a mermessor en documents posteriors. La conclusió és de nou aclaparadora: "Ben poques devien ser les famílies que no tingueren la pesta a casa: només cal comparar el nombre de focs que hi hauria a la Seu amb el nombre de testaments: 300 contra 325".

Com van reaccionar els urgellencs de set segles enrere davant de la pandèmia? Probablement hauria cabut esperar escenes apocalíptiques, vilència i histèria col·lectiva, especula Villaró. Però sembla que res d'això va passar, sinó que més aviat la tònica general va ser la resignació. Tan sols dos dels 325 testaments conservats es refereixen directament a la pesta: el 17 de juny el capellà de Sant Pere, Bernat Pere, s'excusa que només firmin el testament quatre testimonis, en lloc dels cinc reglamentaris, per la "ingent mortalitat que està causant la pesta". I en termes similars es manifesta el mateix dia un tal Guillem Canals. Villaró procedeix en tot cas amb una lògica inversa, i que parteix precisament de la normalitat administrativa que es va saber conservar enmig de la carnisseria: "Un testament escrit per un escrivà professional i testificat per un mínim de cinc persones més representa un alt nivell d'organització social. No sembla possible que tals documents, i en les quantitats indicades, puguin haver estat produïts en un temps de pànic general i de terror". L'altre indici que la pesta no va comportar a la Seu cert grau de desintegració social és que els jueus de la ciutat -entre deu i quinze famílies- van ser aparentment respectats i que no hi consten els assalts a les aljames que van proliferar per exemple a Cervera, Tàrrega i Tarragona.

Villaró passa finalment revista als metges, cirurgians, barbers i apotecaris -el que avui en diem sanitaris- que van haver de fer front en aquella plaga mortífera. Metge, en fi, només en coneixem un: el físic Pere Vila, natural de Perpinyà. Cirurgians, en canvi, en coneixem tres, un dels quals, Ramon Pere, que va caure amb tota la família al pic de l'epidèmia. Un altre, Ramon de Prats, sabem que va sobreviure-hi, i del tercer en sabem de nou només el nom, Bernat de Ribes. I d'apotecaris ens n'han arribat constància de dos: Joan d'Ortedó i Bernat Ferrer. I té abans d'acabar temps d'ocupar-se dels rituals funeraris: es moria a casa, al llit, el difunt era rentat i emmortallat, el cos, dipositat en un taüt, i el taüt, carregat a coll en processó fins a la sepultura. En una dotzena de casos comprova que es van organitzar seguicis multitudinaris en què els familiars del difunt mobilitzaven un petit exèrcit de "pobres", entre 40 i 50!, que els acompanyaven fins al cementiri. N'hi havia a l'època nou en actiu, però el preferit, de molt, era el de Sant Domènec, on van demanar de ser enterrats quasi la meitat dels testadors, seguit de la caterdal i el claustre -d'accés limitat, calia un permís dels canonges per ser-hi enterrat: fins a la mort hi ha classes!-, de Sant Miquel i de Sant Pere.

Andorra
coronavirus
Covid-19
la Seu
pesta negra
Villaró

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Magnífic. .

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte