15 anys de lluita que no s’acaba

“Com que no es veu, molta gent no li dona importància, però és un tema molt difícil i espero que s’hi faci alguna cosa perquè hi ha molts joves afectats i sovint s’acaben ficant en drogues perquè és l’única manera que troben per evadir-se”. Qui parla és la Isabel, una dona amb tres fills, dos dels quals han patit o pateixen problemes de salut mental. Accepta parlar-nos del seu cas protegint la identitat dels joves, però amb el convenciment que s’han de trencar estigmes i posar la qüestió a l’ordre del dia perquè només els que han hagut de fer front a aquestes situacions i buscar ajuda amb els recursos que s’ofereixen al país saben del tortuós camí que suposa. Ella fa 15 anys que lluita.

Del fill gran la Isabel explica que ara “viu sol i fa la seva”, però no ha pogut abandonar els porros que va començar a fumar d’adolescent, després de patir bullying a l’escola. “Com a mare no m’agrada, però ara no tenim problemes”, explica. El malestar al col·legi el va portar a les drogues, “perquè volia ser igual que els altres”, però això “li va repercutir en la seva manera de ser”. Va provar d’anar a Barcelona a estudiar, “però va tenir molts baixons”, i quan la nòvia el va deixar va patir una depressió. “El vaig portar a l’UCA però no va quadrar i en aquell moment a Andorra tot això estava molt amagat. La depressió la va passar a casa i com que hi havia el tema dels porros ho atribuïen a això”, recorda. Ara li han diagnosticat fibromiàlgia, però té una feina i va fent.

El patiment de la Isabel, però, no s’acaba aquí. La filla mitjana, de 24 anys, en fa 9 que arrossega problemes i de moment “no està curada”. “Amb 15 anys va fer un canvi, era molt introvertida, molt tímida i li costava fer amics. A l’escola també li van fer bullying, però no en parlava massa, cada cop es refugiava més en ella mateixa fins que va començar a tallar-se, a autolesionar-se”, explica la Isabel. “Va ser molt estressant perquè tu estàs perdut i els professionals et deceben”.

“La van medicar a tope, a l’escola anava com drogada i tenia idees suïcides pels medicaments. Jo no ho veia bé però els metges et deien que si no s’ho prenia no estaria bé i que tu series la culpable”, detalla, relatant que la situació va anar a pitjor amb atacs d’ansietat i intents de suïcidi. “Va estar a la 4a planta de l’hospital, però no va ser de massa ajuda. Ella no hi volia anar i el psicòleg em deia que jo no la hi podia portar, que havia de ser ella que vingués. Per tant, hi va acudir pocs dies”, diu, lamentant que “els psicòlegs i psiquiatres sembla queno s’adonen que som nosaltres els que convivim amb la persona malalta i no ens fan massa cas”.

De la noia tampoc té un diagnòstic clar. “Primer ens van dir que tenia un trastorn límit de personalitat, però van veure que finalment no ho era. Després ens van dir ansietat crònica, però tampoc. Sembla que pot tenir fòbia social, però encara no ho tenim diagnosticat i la veritat és que ens fa falta per poder fer la Conava”, remarca, deixant clar que “és molt dur no tenir un diagnòstic” perquè sovint no sap com ajudar-la. “Com a mare fins i tot he arribat a dubtar d’ella, perquè no saps de què van les coses”, diu.

Deplora també les dificultats per tenir un seguiment psicològic des del servei de salut mental. “No tinc diners per anar a un psicòleg privat i ella necessitaria com a mínim una visita cada 15 dies, però al SAAS et donen hora cada dos o tres mesos”, manifesta, reclamant la incorporació dels psicòlegs a la cartera de la CASS al més ràpid possible perquè “el problema d’Andorra és que hi ha molta gent” que necessita atenció.

La Isabel, però, també pateix perquè la seva filla pugui tenir una vida el més normal possible, treballant i sustentant-se econòmicament ella mateixa. Però aquí també hi ha trobat entrebancs. “Amb la fòbia social segons quines feines no les pot fer i això la incapacita per treballar, tot i que és una noia intel·ligent i té capacitats”. Per això, ha buscat ajuda incansablement a través d’Afers Socials. “Com a mare t’ho posen molt difícil, hi has d’estar molt a sobre i si t’acaben donant alguna ajuda és perquè et fas molt pesat, has de picar a moltes portes”, exposa, admetent que “quan has d’anar a Afers Socials et sents molt petita, et fan sentir així i això també afecta i no agrada”.

Ara confia que des de l’àrea de Joves d’Afers Socials li puguin donar suport, amb una feina durant un any i atenció psicològica. L’objectiu, és clar, és poder trobar feina en una empresa privada i que pugui fer la seva vida. “M’han ajudat molt des de l’Associació per la Defensa del Jovent en Risc”, reconeix, i és que a vegades, qui cau anímicament també és ella. “Però he hagut de lluitar, aguantes pels fills”, afirma, tot i que tampoc pot evitar pensar “que potser has fet alguna cosa malament perquè estigui així. Compares amb amics i et sap greu que ella no pugui estar com els altres. Això també et fa sentir culpable”.