“Al·lucinen amb el treball cooperatiu”

T’imagines quan siguis avi o àvia i expliquis als teus nets que fa anys hi va haver una guerra a Ucraïna i a la teva classe vas compartir aventures amb companys vinguts d’allà? Així ho planteja una de les tutores de quart de l’escola de maternal i primera ensenyança d’Encamp, Sandra Vieira, perquè ella ho viu i ho vol transmetre als seus alumnes així, com una manera “de fer part d’un fet històric i de poder ajudar”.  En aquest centre educatiu tenen quatre alumnes ucraïnesos. Dos nens a quart, una nena a primer i una altra a segon. Ja fa un parell de mesos que s’hi van incorporar, explica el director, Santi Rodríguez.  

A la pràctica, els ha suposat haver d’anar amb el traductor a la mà tot el dia: “sort n’hem tingut de les noves tecnologies”, de manera directa i indirecta, perquè gràcies als emojis, per exemple, amb els quals treballen les emocions, els nouvinguts poden expressar com se senten, encara que no vulguin anar més enllà. Ho confirma l’altra tutora de quart, Elisabeth Graell, i la mestra d’incorporació tardana, Natàlia Trullà. Totes coincideixen que aquests infants de moment no parlen gaire del que han deixat enrere, de la guerra... Potser quan es troben amb la Natàlia i estan junts en petit grup i xerren entre ells, alguna cosa més comparteixen, però para de comptar. No són massa de compartir les emocions, són més aviat reservats, potser necessiten temps. Això sí, sempre se’ls veu amb una rialla a la cara i són molt agraïts, un senyal que es troben bé al centre. També coincideixen que són infants “molt acadèmics i respectuosos”. Potser per això al principi "van al·lucinar amb el  treball cooperatiu i per projectes", perquè no hi estaven acostumats. “Ells treballen molt individualment i molt ben asseguts a la cadira, són molt diferents al perfil d’alumnes que tenim nosaltres”, expressa l’Elisabeth. 

L’arribada la van preparar amb els alumnes a la tutoria i com que venen d’una situació complicada, se’ls va demanar que no fessin preguntes inadequades i que els deixessin adaptar-se, de manera que quan ells volguessin parlar, ja ho farien. La benvinguda a la classe la van preparar amb el traductor de Google i amb imatges: “els  nens els van fer dibuixos amb missatges de benvinguda en català traduïts a l’ucraïnès”. A més, cada infant tenia a la seva taula el nom escrit en ucraïnès. Previàment, és clar, el director els va fer la visita per tot el centre. 

A l’escola hi van de 9 del matí a 5 de la tarda, com la resta de companys. Això sí, passen entre 4 i 5 hores amb la Natàlia ja sigui en grup o individualment “per fer una immersió en llengua catalana perquè si no és molt complicat”, exposa el Santi. La dificultat més aviat radica en el fet que  la llengua és molt diferent encara que tots els infants van arribar sabent l’abecedari, expliquen. Però la seva jornada escolar es perllonga a casa amb ensenyament online. Ho sap de cert la Natàlia: “fan ucraïnès, matemàtiques i socials, pel que diuen”. Perquè facin més caliu s’ha intentat que les hores del pati puguin coincidir i a la classe se’ls fa participar amb pictogrames. Com els han rebut els companys? “Molt bé”. De fet, ja estan acostumats a rebre nens de tot arreu, “hi ha molta diversitat i no els sobta”, comenta l’Elisabeth. 

Què suposa per als mestres? Tot un repte, assenyalen, i cadascú aporta els seus matisos. “Un repte motivador i enriquidor professionalment parlant” però que suscita una barreja de sentiments perquè “et trobes amb limitacions”, diu la Sandra. Per la Natàlia, “et sents una mica impotent, són molt intel·ligents, però estan limitats i a vegades s’avorreixen”. L’Elisabeth creu que “ens ho han posat fàcil” perquè “ens angoixava una mica pensar que no són famílies que voluntàriament hagin marxat del seu país, sinó que s’hi han vist obligades”. I el Santi recapitula: el centre acompanya aquests alumnes que viuen “en la incertesa”, amb la idea de tornar al seu país, on tenen familiars, les seves llars i la vida.