Andorra, de succedani a entitat pròpia

El seu primer contacte amb el país va ser fa 25 anys, en concret el 1996, l’any de l’allau d’Arinsal, recorda Jesús Teijeiro, un aparellador jubilat de Madrid. Després, des del 1999 ha vingut cada any al Principat, primer amb la família, posteriorment sol, amb els seus gossos diu. Els últims 15 anys sempre s’ha allotjat al mateix al càmping. Explica que ha fet el 80 o 85% dels pics d’Andorra, alguns en diverses ocasions. Quasi sempre va sol, a voltes amb algun guia o amic. No té por, remarca, “i mai no m’ha passat res important”. 

Per què ha escollit el Principat per fer les seves estades de desconnexió anuals? Doncs va ser tornant d’unes vacances a Suïssa, on hi havia anat precisament per la muntanya, però és clar, l’economia no estava llavors com per anar-se’n cada any fins allà. I va ser així com va triar el Principat. Reconeix que primer va ser “com buscar un succedani”, però des de fa temps Andorra “té entitat pròpia”. Es troba aquí com a casa, molt ben acollit. Li agrada la soledat, ha estat fins a 10 hores a la muntanya sol. No és que sigui “un antisocial”, matisa, simplement és amant de la tranquil·litat i d’admirar la naturalesa. I fuig de la vida social i sorollosa. Aprofitant el confinament, l’any passat, que no va venir, va muntar un àlbum de fotos classificades per estanys, refugis, senyalitzacions... que ha viatjat amb ell perquè els seus amics del càmping el veiessin. “És com un resum”, tot i que les seves aventures per Andorra no han acabat, encara no. 

Els seus racons preferits, “màgics”, on “simplement hi estàs”: els estanys de Montmantell, el pic alt del Cubil, l’estany de la Nou... O un racó que ha descobert en aquesta ocasió: pujar des de Montaup fins al coll d’Arenes i arribar a la collada de Ferreroles. Això sí, exposa que “és amic de sortir dels senders trillats”, una actitud que no està renyida amb la previsió. I és que quan surt sempre deixa una nota al càmping dient exactament on anirà a petar. Així, si a les set de la tarda no ha tornat sabran on buscar. Insisteix molt en la seguretat, però valora no haver de trucar a emergències per qualsevol cosa. Per això, a la motxilla porta una bateria per si la del mòbil s’acaba, una farmaciola, un GPS, un mapa, roba d’abric, pastilles potabilitzadores... “No arrisco fins al límit”, i no vol ser com els que redueixen a un mòbil el material de seguretat a la muntanya. D’anècdotes en té unes quantes, és clar, 25 anys donen per a molt.

En alguna ocasió ha hagut d’anar a l’hospital i tot. Més enllà, però, dels fets concrets, el que més valora Jesús Teijeiro és l’acollida dels responsables del càmping, les mongetes verdes de l’hort que li porten en ocasions; o l’amistat amb la gent que ha conegut aquí, com Jaume Caballé, el de la llibreria per als amants de l’excursionisme, que ja va tancar, recorda amb nostàlgia.