Anna Porquet: “Uns cinc-cents infants d’Andorra pateixen TDAH, un 5% del total”

La presidenta de l’Associació Albatros parla de les primeres jornades dedicades al trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), que cada cop afecta més infants.

¿Quins són els motius pels quals han decidit fer un primer seminari sobre el dèficit d’atenció o TDAH?
És la primera trobada que es fa aquí a Andorra i el que vol l’associació és fer formació, sobretot per a pares i docents, ja que on tenim més problemes és al sistema educatiu, i amb bones pautes, eines i recursos un mestre pot reconduir els nens a l’aula. Al matí es farà un seminari per als educadors i s’ha aconseguit que el ministeri d’Educació el computi com hores de formació dins de la jornada laboral. A la tarda es farà un cicle de conferències per a pares.
Vindrà Anna Àvila, que parlarà de la relació entre escola i família. També hi serà present Elena O’Callaghan, que parlarà de l’impacte social i del que és viure i conviure amb un infant amb TDAH, i el doctor Ramos Quiroga explicarà el trastorn en adults. Arribarà un dia que els nens seran adults. Aquesta és la primera generació que s’ha diagnosticat des de la infantesa i arribaran a l’edat adulta coneixent que tenen un trastorn i quines dificultats els comporta en la vida.

Donat que una part del seminari està dedicada als professors, ¿hi ha la necessitat de dotar el cos docent de les eines necessàries per educar un infant amb TDAH?
No és la primera acció que fem per a educadors i l’objectiu és que puguin potenciar les capacitats dels nens amb aquest trastorn, perquè puguin aprofitar el seu nivell acadèmic. És una llàstima que un infant amb capacitats, virtuts i intel·ligència es quedi a mig camí. Un TDAH sense un bon tractament comporta fracàs escolar, un abandonament de les aules i conductes dissocials, i es crea una tendència al consum de substàncies i d’alcohol. En canvi, un infant amb un trastorn d’aquestes característiques pot tenir èxit en la vida si és ben reconduït.
El que volem és que les escoles es formin i que treguin el potencials d’aquests nens, que poden ser molt creatius i intel·ligents, però aquestes facultats les perden amb les formes. Einstein tenia un TDAH i va fer la teoria de la relativitat. Feia perfectament la física, però per a la gramàtica era un negat. Això s’ha de conjugar amb el fet que, actualment, tenir una formació acadèmica és molt més important que abans. Qui no té formació ho té molt difícil per tirar endavant. Abans era més fàcil viure i ara has de saber fer moltes coses.

¿El TDAH es pot curar?
No, en principi és crònic. Els nens amb TDAH han d’aprendre tasques que la resta de persones tenen automatitzades de sèrie. En el nostre cas, quan tenim un treball a fer sabem l’ordre de prioritats, quin temps necessitem per a cada cosa i quins mitjans per dur-lo a terme. Són coses que no ens comporten cap esforç. Això, per a una persona amb aquest trastorn és una muntanya, els costa saber quan trigaran a fer una cosa, les prioritats. Per tant, si se’ls marca els tempos i els objectius són capaços de fer el contingut perfectament, però és molt fàcil que la funció executiva els privi d’acabar els seus estudis o la feina.
El que nosaltres tenim innat, ells ho aprenen, i així ho han d’anar fent. No seran tan hàbils o àgils com una persona que no pateix el trastorn, però ho acaben aprenent. Així que si des de petits se’ls inculca tot això aprenen com s’han de fer les coses i a gestionar-les i se’n podem sortir perfectament. Una persona amb TDAH pot ser una persona de negocis excel·lent. Això sí, sempre haurà de tenir al costat una secretària que li digui amb qui ha d’anar o amb qui s’ha de reunir.

¿En quina edat i com es detecta el TDAH?
Es detecta a maternal i tots els pares que tenen un fill amb aquest trastorn ja veuen que és diferent. Els crides l’atenció, els avises que no fan cas, que no escolten... Són coses que tots els nens fan en certa mesura, però ells ho fan molt més i això els priva de tenir una vida social i laboral fàcil. Quan arriben a primer de primària, amb normes i conceptes, al final de curs es veu que hi ha alguna cosa que no va bé. En aquest moment, l’infant es posa en mans de psicòlegs i psiquiatres fins que es fa una diagnosi.
Un nen mogut no té per què ser hiperactiu, un infant que es distreu amb una mosca no té per què tenir TDAH. Un nen pateix el trastorn quan té dèficit d’atenció en molts aspectes de la seva vida. Hi ha molt nens que tenen dèficit d’atenció, però que, com que no són moguts ni molesten a classe, passen desapercebuts i no se’ls detecta el problema fins que arriben a secundària i els donen el pal.

¿Com se senten uns pares amb un fill amb TDAH i com se sent l’infant quan sap que té un trastorn que el diferencia de la resta de la gent?
Els nens són nens, i el que veuen és que al seu voltant no estan contents amb ells i que constantment fan coses que no agraden. Això, dia rere dia, setmana rere setmana, any rere any, minva la seva autoestima. No es veuen bé a ells mateixos i creixen vulnerables, febles, i emocionalment no estan bé. Són uns anys en què els pares ho passem molt malament, ens fem un fart de plorar, de des­esperar-nos..., però quan arriba el diagnòstic l’únic que hem de fer és formar-nos i informar-nos. Cal parlar amb gent que està com tu, parlar amb els mestres perquè tinguin eines, fer que el nen se senti estimat i valorat i anar reconduint la situació de mica en mica.

Comentava que la segona part del seminari és precisament per a això, per donar unes pautes d’actuació als pares davant una situació com la que ha descrit.
Els pares necessitem compartir la situació amb gent que està passant pel mateix, perquè parlar-ho amb pares que no tenen un fill amb TDAH serveix de poc i et fas pesat. Parlar amb gent en la mateixa situació serveix de catarsi; hi ha una connexió i en principi ajuda.
Tot i això, cada família és una història i aquest trastorn és hereditari, així que un dels dos pares també té moltes possibilitats de tenir-lo, amb la qual cosa s’ajunta la convivència d’un TDAH adult amb un TDAH nen, fet que provoca moments bastant crítics. És per això que s’ha d’animar els pares que vinguin a conèixer i saber què és el trastorn, i les estratègies i solucions.

¿Quantes persones pateixen aquest trastorn a Andorra?
Doncs es va comptabilitzar que afectava el 5 per cent dels nens del país, amb la qual cosa serien uns 500 infants, un per classe aproximadament.

¿I des del Govern han estès la mà per donar, si no una solució, sí una ajuda per aquest problema?
Sí, el ministeri d’Educació sempre fa formació per a educadors i el de Salut dóna ajuda per a l’associació. Tot i això, el suport més important que tenim és l’ajuda logística i econòmica de la Fundació BPA (Banca Privada d’Andorra). Al Govern hi ha molt bona voluntat, però no hi ha ni un cèntim i hem d’anar a la recerca del finançament privat.