Cartes a Teresa (i 38 més)

Què poden tenir en comú una veterana que complirà 79 anys aquest mes (anuncia amb orgull) i un xaval de quinze apassionat pel bàsquet? Molt més del que podem presumir. De fet, molt més del que ells mateixos s'haurien pensat. Biel Gallego i Teresa Troba se sorprenien en descobrir-ho mentre xerraven, per fi en persona, com si es tractés d'una cita orquestrada a Meetic. Però no, ha estat un altre programa, més analògic, el que els ha posat en contacte: formen part de les 39 parelles intergeneracionals que han participat en una nova edició de Ens escrivim, on participen alumnes del col·legi La Salle i usuaris de l'Esplai de la gent gran de la Seu. Després d'haver-se intercanviat cartes durant mesos, ahir tots es trobaven per fi.

Artefacte curiós, aquest de les cartes escrites en paper i a mà, per a un noi nascut en plena era tecnològica? "Admeto que sí, avui en dia ja no es fa. Però he comprovat que en realitat és molt maco", reconeixia en Biel, assegut en una taula de l'Esplai, després d'haver-se intercanviat els regals per saludar la nova coneixença: a canvi d'una llauna de galetes, na Teresa li va oferir dos punts de llibre fets per ella amb fulles seques recollides al parc del Segre i curosament plastificades. Junts llegeixen l'última carta escrita pel Biel però que ja no va tenir temps d'enviar. La destinatària en destaca la neteja i claredat de l'escriptura, la cal·ligrafia perfectament llegible. "Ja veia que devia ser una persona molt endreçada, aquest noiet", la precisió del redactat. Sap de què parla, té molt on comparar, no debades va ser mestra durant quaranta anys de la seva vida. És una de les coses que s'expliquen ara. Òndia, quina casualitat!, descobreixen: en Biel també té previst estudiar Magisteri. Sempre que el bàsquet, que és la seva autèntica passió, precisa, no li ofereixi un futur professional.

"Saps? A vegades quan estava jugant a bàsquet a la pista de Bombers, veia passar dones i em preguntava 'serà aquesta, la Teresa?'", es confessaven ahir. Les regles del joc estipulen no donar massa pistes per no identificar-se. Així, fins ahir no es van revelar dades com que ella va néixer a Taús. Aleshores, què s'han explicat? Ella ho tenia tot perfectament estructurat (de fet, és una veterana de l'Ens escrivim, hi participa des de fa onze anys) per anar-li relatant la seva trajectòria, des d'una infantesa en què, mancats de joguines, la canalla se les empescava per fabricar-se nines amb allò que tenia a l'abast, particularment amb llaunes de conserva buides. Eren uns anys en què baixaven a la Seu al camió que transportava les lleteres, instal·lats a sobre dels recipients. "Que què he après? A no emprenyar-me per ximpleries, pensant en tot el que tinc", admet el jovenet. Més encara: "Abans em veia anant al col·legi un matí que feia fred, carregat amb la motxilla, i uf! Però aleshores vaig començar a pensar en la Teresa i, mira, saps què?, ara ja m'ho miro d'una altra manera, vaig cada matí caminant amb un amic. He après molt de disciplina".

I en Biel? Què explicava en Biel? "Potser m'he fet pesat, perquè soc un friqui del bàsquet". Ni de bon tros, la Teresa fa cara d'haver estat encantada. Com cada any. Es manté la relació? "Ens intercanviem els telèfons, però és complicat, ells canvien molt. Ara bé, jo les cartes les guardo totes. Totes". Malgrat el que pogués dir Luis Aguilé.