Diari digital d'Andorra Bondia
Les instal·lacions del Servei d’Atenció a les Víctimes de la Violència de Gènere.
Les instal·lacions del Servei d’Atenció a les Víctimes de la Violència de Gènere.

Com em pot haver passat a mi?


Escrit per: 
M. S. C. / Foto: Agències

Una professional reconeguda, una dona valenta i intel·ligent, una esportista pot ser víctima de violència masclista? Segurament (tenint en compte que la societat atribueix a la maltractada part de la responsabilitat) pensaríem que no. Potser per això quan la Maria (nom fictici) va marcar el 181 no es podia deixar de preguntar “com una dona com jo ha pogut arribar a una situació com aquesta?”. És per aquest motiu que avui, ja no víctima sinó supervivent, està decidida a explicar als quatre vents el malson que va viure perquè el seu cas suposi un canvi: que la societat prengui consciència del problema i comenci a posar-hi mesures educatives per erradicar-lo. I també perquè les pròpies víctimes es reconeguin com a tals, ja que, com ella explica, el primer pas és adonar-se que s’està en una situació d’abús.

La Maria va deixar una feina ben remunerada per fundar amb el seu company una empresa, posant-ho tot a nom d’ell. “De cara a l’exterior érem una parella ideal”, recorda, “però el segon cop que em va dir el teu fill o jo –insistint que l’enviés a l’estranger a estudiar– vaig fer un canvi de xip”. Explica que en aquell moment va pensar que “el meu fill sols tenia una mare i que ell podia trobar una altra parella”. Fa un pas enrere, mira amb perspectiva i constata que aquella no era una relació sana. “Vaig identificar coses de les quals no era conscient i que no m’agradaven”, afegeix. La parella iniciava discussions i esbroncava la Maria per situacions que ell havia provocat; promovia que ella es trobés amb una amiga comuna però després li retreia haver-lo deixat sol. També feia comentaris davant de la gent per menysvalorar-la, però si ella s’hi tornava en arribar a casa tot eren crits fins a fer-la sentir culpable d’haver reaccionat així. I amb les relacions sexuals, volia tenir sexe quan a ell li venia de gust i si la Maria no accedia als seus desitjos “muntava un número fins al punt d’autolesionar-se”. Aquesta “era una forma de dir mira si  t’estimo que arribo a fer-me mal”, recorda. I això la fa sentir culpable un altre cop. 

Una forma d’actuar que contrastava amb la cara que mostrava de portes enfora. Era atent, detallista, minuciós, agradable. “Socialment tenia una imatge impecable fins al punt de col·laborar amb una ONG dedicada a ajudar infants quan ell estava maltractant un menor i la seva mare”, afirma. I també la Maria va observar que sempre havia de ser el centre. I que sempre s’acostava a dones de més poder adquisitiu que ell per poder-se’n aprofitar. “Al principi calles. Saps que si contestes pot ser pitjor. Fins que et revoltes”, explica. Va ser en aquest punt que ell va decidir marxar de casa perquè havia trobat algú altre. Però segons la llei, tothom qui té una propietat pot accedir a ella. I el fet és que el pis on es va quedar a viure la Maria era de tots dos (pagaven una hipoteca). I accedir-hi quan volia és el que va fer. “Estava a la dutxa i ell entrava; arribava a casa i me’l trobava dins; tornava al vespre i em faltava el somier; a la nit sentia com si volgués obrir la porta... Estava terroritzada”, recorda la Maria. Perquè a més de la por de no saber què podia arribar a fer, el maltractament psicològic al qual va estar sotmesa també suposava “una invasió del meu espai i el del meu fill menor”. 

I en aquest estat, la Maria es va trobar totalment sola. “Em vaig adonar que ell s’havia encarregat de trencar els vincles amb el meu entorn”. Va deixar-se de relacionar amb els pares quan en un dinar familiar li van dir que la seva parella maltractava el fill. “Amb ell ho fèiem tot junts. Treballàvem junts”. I aquí un altre problema. “Em vaig quedar sense empresa, i per tant sense ingressos, en 20 segons” i, a més de fer-la fora del negoci, va començar una campanya de desprestigi professional i personal a esquenes de la Maria. Fins i tot la va acusar d’haver-se apropiat de material de l’empresa davant d’algunes persones per les quals treballaven. De cop i volta, els coneguts i clients li giren la cara quan la troben pel carrer. Tothom ha cregut sense dubtar la paraula del seu maltractador. “Davant d’aquesta situació de rebuig social, pobresa econòmica i pressió psicològica el més normal és que et suïcidis o et deixis morir. I aleshores la societat el planyeria a ell perquè estava amb una boja”, analitza. Però la Maria va agafar forces. Buscant informació va veure que aquesta mateixa història la pateixen moltes dones i va trobar el telèfon del servei d’atenció a la víctima de violència de gènere. “Només són tres números però vaig tardar 48 hores a trucar”. Un mes van trigar a atendre-la, ja que el servei estava saturat. 

La Maria diu que és molt difícil sobreviure a una situació com aquesta. Però se’n va sortir. “Estic viva gràcies a l’esport i l’ajuda de gent que surt de no saps on. Vaig tirar endavant i ara em considero una empresària d’èxit i torno a ser feliç”, exposa. Malgrat tot guarda la sensació de ser una supervivent. “Era com un tsunami que t’ho destrossa tot”. Per això avui, diu a les dones que es troben en la mateixa situació que truquin al 181, que amb el suport d’aquest equip podran tirar endavant. I sobretot, algunes recomanacions per ajudar a identificar si la teva amiga, cosina, companya de feina és víctima de violència masclista. Si mai pot quedar amb les amigues, si la filla no vol que l’aneu a veure, si qui era la dona més meravellosa del món ara ell diu que és una lladre... aquí hi ha un home que maltracta.

Com hem pot haver passat a mi?
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic