Cròniques refugiades #opentheborders: Dies 5 i 6: ‘Another day in paradise’

De Katsikas a Filippiadas ens separen 58 quilòmetres per una bonica carretera de muntanya en direcció cap al sud-oest de Grècia. Ens ho agafem amb calma, nosaltres no tenim pressa, no com els valents grecs i la seva conducció a la grega, és a dir a la brava.

Ens trobem amb dos nous cooperants al poble de Filippiadas. Cal que ens ho prenguem amb calma; aquí qui mana és l’autoritat i en aquest cas és l’exèrcit grec, poca broma, i ja veiem que la seva tasca de vigilància del camp se la prenen seriosament. Resulta que els dos formularis que vàrem enviar des d’Andorra no els han fet ni fred ni calor i toca tornar a començar. Després de tota la burocràcia necessària aconseguim els preuats passis, que ens deixaran moure amb “llibertat” pel camp.

Ens rep un camp inaugurat el mes de març i amb capacitat per a 600 refugiats; actualment l’ocupen 450 residents (sirians, afganesos, pocs iraquians i una família palestina). Com a Katsikas, els refugiats es poden moure lliurement, és a dir entrar i sortir sense cap problema. Ara bé, per ordre militar no poden entrar a l’espai destinat als voluntaris (propietat dels militars). 

La vida en aquest camp està molt controlada tant pel que fa als refugiats com els cooperants. Utilitzant un símil futbolístic, els militars fan servir l’antiga tàctica dels equips mediocres tirant a dolents de marcatge a l’home. Aquí, menys respirar tot ha de tenir l’autorització de la màxima autoritat. ¿Motiu?
El magatzem que utilitzem i que fa les funcions òbvies d’un magatzem i de meeting point és un caos total i absolut. La raó és senzilla: fins fa dues setmanes tan sols hi havia quatre voluntaris per ajudar a cobrir les necessitats bàsiques de les famílies. El motiu, us preguntareu: doncs que els nostres benvolguts defensors de la pàtria grega posaven mil traves per entrar a cooperar al camp i volen tenir el control absolut del magatzem fins a tal punt que, com que ells són els propietaris de la nau, no deixen instal·lar-hi una cosa tan bàsica com estanteries, ni tan sols podien ni podem utilitzar els palets per reciclar-los i fer-ne taules de treball.

Però l’assumpte és tan dantesc que una mini-ONG alemanya, que porten un simple projecte de servir te als refugiats cada vespre (per acabar-ho d’arreglar, som a Ramadà), els varen demanar un espai, als militars, dins del magatzem. Van accedir-hi però amb la condició que hi fessin instal·lar unes portes metàl·liques amb clau. Un cop la demanda va ser coberta, la màxima autoritat els va donar el vistiplau per iniciar el seu projecte però amb la condició que les noves portes estiguessin sempre obertes. En fi, així anem subsistint.

El camp, de moment, no té aigua potable. Això significa que cada dia al matí hem de cobrir el servei de donació d’aigua potable a les 109 tendes que acullen les 450 ànimes de Filippiadas. Toca una ampolla d’1,5 litres per cap per passar el dia, però intentem donar-los-en una mica més. Normalment són els nens els que s’encarreguen de la tasca de venir a buscar les ampolles d’aigua per a tota la família. Sempre hi ha un grup de voluntaris a punt per ajudar-los a portar l’aigua fins a la seva haima. Cal dir que la despesa de l’aigua va a càrrec de l’exèrcit grec.

Però el camp té un riu, amb ràpids i tolles d’aigua tranquil·la i fresca que és l’alegria de petits i grans. Nens, homes, dones (vestides), tots ens hi banyem mentre compartim aquest moment de lleure. A nosaltres ens desestressa i a ells els allibera. Un cop més ens queda clar que la convivència entre sud i nord no ha de ser cap problema, un riu ens ho ensenya cada dia. Al crit alegre i rialler de iala (“som-hi” en àrab), ens banyem i baixem pels ràpids tots junts: sirians, andorrans, afganesos, espanyols, iraquians, irlandesos, eslovacs... Els petits ens reclamen a les seves tolles per jugar amb ells i esquitxar-nos amb l’aigua gelada. Llavis morats i tremolors plens d’alegria. Tots som un, tots som persones humanes, cal no oblidar-ho. Another day in paradise.