Cròniques refugiades #opentheborders:No esteu sols

Quan vam arribar als camps no ens podíem imaginar el que ens hi podríem trobar. Ens podeu dir innocents i potser teniu raó, és ben cert, però la realitat viscuda ha superat tota la informació que havíem recollit, sobretot a través dels canals independents. Ja se sap que la premsa més oficialista, normalment, decideix com i quan les notícies són actualitat, i malauradament aquesta crisi humanitària ja fa dies que ha deixat de ser-ho.

Grècia s’ha convertit en una enorme coctelera de drames i penúries humanes. Aquí t’assabentes de les històries més crues que et puguis imaginar, tothom te’n podria explicar alguna amb més o menys duresa. No es tracta de fer un inventari de les misèries humanes, tot al contrari, cal dignificar la vida d’una gent que ha fugit de casa seva per unes guerres cruels o per les accions sense sentit d’Estat Islàmic. Cal recordar que s’han jugat la vida cercant-ne una de millor, plena d’alegria, d’esperança i sobretot de PAU tot creuant territoris perillosos. Constantment em pregunto, com un mantra: ¿qualsevol de nosaltres no faria el mateix? 

En la majoria dels casos els organismes internacionals posarien el crit al cel pels camps en què els tenim reclosos en el cas que no fossin  dins del nostre territori. 
A Filippiadas i Katsikas hem pogut comprovar in situ l’efectivitat de diferents ONG i la inefectivitat d’unes quantes més. Hem compartit hores i més hores amb gent anònima i independent vinguda d’arreu del món, per intentar fer la vida una mica més fàcil a aquests milers de valents (actualment superen els 50.000) que han perpetrat, segons els polítics europeus i internacionals, el greu delicte de fugir de la por i de la mort.

No us puc, i no vull, amagar que el dia de l’acomiadament va ser dur, dolorós i emotiu. Tan sols de pensar-hi em vénen records que queden als calaixets personals de la meva memòria.
El sopar del ramadà a la tenda del nostre amic Samer, de 22 anys i estudiant d’odontologia, fill del poble de Herat (Afganistan), n’és un clar exemple. La seva mare, mestra de professió, ens va oferir el millor que tenien a “casa seva”. Un sopar íntim a la llum de les llanternes, acompanyats pel seu pare i germans. A mig sopar uns càntics plens d’alegria ens van fer saber que, tres tendes més enllà, una parella de nuvis sirians celebraven amb alegria que fa tot just un mes que s’havien casat al camp de refugiats de Filippadas, aquí a Grècia.

En aquest camp, més de 30 dones embarassades esperen amb il·lusió l’arribada dels seus fills, que es convertiran en nens i nenes apàtrides. Són alguns dels centenars de records que ens emportem de la nostra estada als camps de refugiats de les guerres de l’Orient Mitjà. La llista de bona gent que té la vida retinguda a Grècia és infinita. ¿Què esperem per donar-los pas?
Aquesta indecència m’ha ratificat que actualment creure en la classe política nacional i la internacional  em resulta com a mínim complex, difícil i estèril. La desafecció envers els polítics de tots els colors possibles ja és un fet.

Marxem, sí, marxem de Grècia entre plors i dolors. Però amb l’alegria i l’esperança que la nostra societat encara és plena de bona gent anònima. Gent que lluiten per fer del nostre món un lloc més agradable i perquè les igualtats entre nord i sud deixin d’estar estigmatitzades i manipulades per una classe política que ja no em representa.

Voldria donar les gràcies més sinceres al diari BonDia per ajudar-me a fer ressò d’aquest drama humanitari que ens afecta a cada un de nosaltres. Gràcies per creure en aquestes cròniques, que sense cap pretensió han volgut fer-vos arribar el que hem vist i viscut durant deu durs i meravellosos dies als camps de refugiats de Katsikas i Filippiadas, al nord-oest de Grècia.