David Casacuberta: “El problema a la xarxa és la immediatesa, un hàbit que haurem de perdre”

David Casacuberta és filòsof i parlarà demà al Cicle de l’EFA dedicat a l’internet de les coses i la privacitat. Ens recorda que a la xarxa no som ciutadans lliures però diu que hi ha vies emancipadores. Això, avisa, també requereix un canvi d’actitud per part nostra.

No som ciutadans lliures a la xarxa?
Malauradament no. Les nostres dades estan registrades, moltes vegades sense el nostre consentiment, i això significa que drets bàsics com la privacitat i la llibertat d’informació estan en risc. Amb les dades es creen perfils sobre nosaltres que es poden utilitzar per intentar manipular-nos. Els filtres de recomanació fan que sovint la informació que rebem estigui distorsionada perquè aquests algoritmes tendeixen a treure només el que ens agrada i això pot fer que no veiem altres punts de vista. Podem acabar creient que tothom pensa com nosaltres perquè els algoritmes de Facebook, Twitter i altres només ens mostren el que ens agrada de sortida. També hi ha la possibilitat que degut als algoritmes ens deneguin un crèdit, ens apugin l’assegurança del cotxe... Hem de ser actius i vigilar. 

L’algoritme modula la forma d’actuar a les xarxes. I quan ens desvirtualitzem?
Pot fer-ho si l’algoritme s’utilitza en algun àmbit com la medicina, per exemple. Hi ha algoritmes utilitzats per detectar càncers de pell que tendeixen a esbiaixar-se a favor de la gent de pell clara i cometen més errors en la gent de pell més fosca. Podem trobar-nos que per un mal diagnòstic ens porti a tenir un càncer perquè no som del color de pell correcte. I això no ho sap el pacient però tampoc el metge. El problema és que potser l’algoritme s’ha fet majoritàriament amb fotos de persones de pell clara. I el mateix passa quan l’algoritme ha decidit que un barri és problemàtic i que la gent que hi viu no sol tornar els crèdits. Ens podem trobar que el banc no ens dona un crèdit per viure en aquest barri però nosaltres som plenament solvents. Això són coses que no són generalitzades però que passen. I cada cop més.

Un algoritme racista?
L’algoritme intenta reflectir la realitat, però si les dades estan esbiaixades de sortida, l’algoritme estarà esbiaixat. És com en les malalties cardíaques. Els estudis s’han fet majoritàriament en homes i si aquestes dades les passes a l’algoritme... És un masclisme estructural. O les aplicacions que detecten zones amb més criminalitat. Aquests algoritmes són problemàtics perquè donen dades sobre detencions, no sobre el crim. Si en un barri hi ha més policies hi haurà més detencions però això no significa que sigui més perillós. I si en aquell barri hi ha moltes persones d’origen africà, els algoritmes tendiran a deduir que les persones d’origen africà són més propenses a delinquir que les blanques. En aquest cas és un racisme estructural que l’algoritme repeteix. Ens torna els nostres biaixos.

La xarxa pot ser un lloc perillós. Ens podem sentir uns exclosos si no acumulem likes.
No tenir tants likes no és una qüestió d’ego, és una qüestió de representativitat. Els algoritmes tendeixen a treure primer allò que té més likes. Si una persona en una cosa té menys likes estarà menys representada. Aleshores acabarem tenint representacions molt esbiaixades a partir del que la gent veu curiós. I també les coses que impacten més tenen més circulació. Això significa que els continguts de les xarxes socials, cada cop més, estan més radicalitzats, violents. És l’impacte emocional immediat i les coses més elaborades, més intel·ligents, més complexes estan molt menys representades.

Malgrat tot, la xarxa ens dona el poder de ser creadors d’opinió.
Sí, però el primer pas és entendre com funcionen aquests sistemes, quina mena d’informació estic rebent, quan és fiable i quan no... Això s’ha de cobrir ja amb formació des de l’institut. Ensenyar a consultar les fonts, a detectar enganys, a respectar altres perspectives. I aleshores, la xarxa pot ser una gran eina empoderadora per a nosaltres.

Actuar així requereix temps.
El problema és la immediatesa. És un hàbit que haurem de perdre. Llegir menys coses i dedicar-hi més temps. Internet és un oceà enorme que mai ens acabarem i hem de canviar l’actitud, tenir una actitud més responsable. Les xarxes ara ja ens ajuden. Twitter abans de reenviar un missatge et pregunta si l’has llegit. Això ajuda a fer una petita pausa. Preguntar-nos si això és bo o si estic creant més tensió, o si el que reenvio és veritat realment. Hi ha moltes webs que informen de les fake news. És simplement perdre aquest hàbit de contestar automàticament i reflexionar un pelet.

Com podem ser uns ciutadans lliures a la xarxa?
Hi ha xarxes i buscadors alternatius per evitar que es creïn tants perfils sobre nosaltres, un pas important per a la nostra privacitat. Després hi ha l’actitud d’investigar el que reenvio, si és creïble o no. A més, tinc eines alternatives al correu electrònic. Si no m’agrada que Google em persegueixi tinc alternatives, si trobem el WhatsApp invasiu podem utilitzar Signal. Però més que descarregar-se aplicacions, el més important és ser conscient dels riscos i actuar en conseqüència, sent curós per exemple en el que poso a les xarxes socials. Fins i tot hi ha gent que posa coses falses per fer la punyeta a l’algoritme! Sobretot és l’actitud reflexiva, assegurar-me que dono el mínim de dades sobre mi i que soc una mica curós utilitzant eines més fiables. 

I els mitjans, quin paper tenim en aquesta revolució?
Un pas important és revisar el model negoci, filtrant molt bé el tipus d’anuncis que deixem passar. I l’altre és aprofitar que el públic és conscient cada cop més que les informacions que circulen per les xarxes no són de fiar i explotar aquesta possibilitat. Perquè aquesta era i hauria de continuar sent la gran tasca de la premsa, donar notícies fiables. És recuperar aquesta funció que s’ha acabat perdent aprofitant aquest moment d’incertesa, de crisi. En lloc de seguir la tendència dels likes i clics fer coses serioses.