Denegat el retorn d’una menor que Espanya sol·licita per segrest

Els tribunals han dit que no a la petició que el ministeri de Justícia espanyol, a través del ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior andorrà, ha fet per reclamar el retorn d’una menor que, des del juliol del 2015, viu amb el pare i la família aquí al Principat. El cas forma part d’un expedient de la jurisdicció de menors i fa referència a l’execució de decisions en matèria de pensions compensatòries, dels efectes civils del segrest internacional de menors i de la custòdia de menors.
 La sala civil del Tribunal Superior ha desestimat el recurs interposat pel ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior contra l’aute del 27 de desembre passat, que no dona lloc a la petició del retorn de la menor interessada per Espanya.
La menor, segons el batlle d’instància, està integrada a l’escola i a les activitats extraescolars i ha establert uns lligams familiars i d’amistat des de fa més de dos anys. A més, considera que, quan el seu pare la va portar al Principat, la mare, a una localitat gallega, no exercia de manera efectiva el dret de custòdia. Per tant, considera que tant el dret com l’exercici li corresponien al pare. La batlle va fer una exploració a la menor, va destacar la seva maduresa i va concloure que el retorn a Espanya la podria col·locar en una situació intolerable. Admet que l’actuació del progenitor de desplaçar la menor el 2015 és reprovable, però ara considera que ha de prevaldre l’interès de la menor i que aquest ha de guiar l’actuació dels òrgans judicials.
La batlle indica que ha visitat la mare a Galícia, i que la nena ha conegut les diferents parelles de la mare, però no la família materna. Ara viu amb la parella del pare i amb ell, i diu que està molt bé a Andorra i es considera d’aquí. Així, argumenta que hi ha excepcions del conveni que justifiquen la denegació del retorn.

Cas omís
El ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior, com a autoritat central encarregada del compliment de les obligacions imposades pels convenis, se “sorprèn” que els tribunals andorrans facin cas omís a la resolució judicial espanyola, en què s’exposen les nul·les capacitats del progenitor, i diu que “resulta inconcebible que el batlle explori una menor sense presència de l’equip psicosocial”. 
Segons aquesta part, que és la recurrent, “només s’han tingut en compte les manifestacions del progenitor”, i es basa en fets anteriors quan diu que el batlle no entén que el pare exercia la guàrdia i custòdia de manera efectiva, “mentre que la incomplia sistemàticament, com proven les denúncies, vexava la seva filla a les xarxes socials i la va traslladar a Andorra sense el consentiment i coneixement de la mare”.  Per tot això, es van iniciar una modificació de mesures el 2013, que es va resoldre el 2017, i se li va concedir la custòdia a la mare i suspendre el règim de visites al pare. 
Al recurs també s’argumenta que “comporta un major risc conviure amb un progenitor que incompleix reiteradament les resolucions judicials i influeixi negativament en la menor”.
Tot i això, l’informe social a la Batllia evidencia que el pare gaudeix en l’actualitat d’una feina fixa amb ingressos de 1.600 euros i la directora de l’escola on va la menor explica que consolida l’aprenentatge i hi està ben integrada, alhora que el pare acudeix a les reunions i s’implica en l’educació. 

No a l’incident de nul·litat per acomiadar una embarassada

El Superior ha desestimat l’incident de nul·litat presentat per una dona  contra una sentència que rebutja la demanda contra l’empresa que la va acomiadar mentre estava embarassada. Segons la dona, l’empresari sabia abans de presentar la carta del comiat que la treballadora estava embarassada. El batlle va desestimar la demanda, i després ella va presentar recurs d’apel·lació, que també va ser desestimat per la  sala. 
Segons la sentència, la dona va portar la prova de l’embaràs després de la notificació de l’acomiadament i, segons la llei, una dona embarassada pot refusar l’acomiadament no causal i ha de notificar amb un certificat que està embarassada. 
Per la part de la dona, la denunciant, l’empresari coneixia l’estat d’embaràs abans de practicar l’acomiadament i denuncia que s’han vulnerat els drets fonamentals a la jurisdicció, a l’obtenció d’un procés degut, i també considera que s’ha vulnerat el dret a la intimitat. La sentència nega aquestes vulneracions.

La via errònia d’una demanda contra el SAAS i un metge

Va ser el maig del 2008 que un home va caure quan anava a la feina i va fer-se una luxació a l’espatlla. A l’hospital li van practicar les proves adients, van procedir a fer-li una reducció manual de la lesió i després una  intervenció quirúrgica, sense obtenir un resultat satisfactori. Gairebé un any i mig després, va denunciar el metge que el va atendre i, amb ell, el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària, perquè li abonessin les quantitats que en resultessin del peritatge mèdic que es portés a terme en  les actuacions, corresponents al perjudicis que havia patit. 
La qüestió ha passat a la sala civil del Tribunal Superior, no tant pel contingut de la demanda de si hi va haver bona praxis mèdica i si s’han d’abonar les quantitats que reclama el pacient afectat en la demanda, sinó pel fet de com s’ha produït formalment la denúncia.

Via civil o administrativa
La base de tot és en la forma i la via per la qual s’ha optat per demandar el metge. L’afectat ho va formular com una demanda davant de la secció civil de la Batllia. La part contrària,  sense respondre a la denúncia, va dir que era incompetència de la jurisdicció civil i que havia de fer-se per la via contenciosa administrativa, perquè es tracta d’un organisme públic, excepció que va ser estimada pel batlle. 
L’home va presentar recurs d’apel·lació i va argumentar que era responsabilitat del metge la causació de les lesions sofertes. 
Segons jurisprudència, si es demanda l’Administració pública o un particular que forma part de la seva organització, la jurisdicció ha de ser l’administrativa. Però el tribunal també admet que no li han d’imposar les costes del procediment perquè hi havia dubtes raonables sobre quina era la jurisdicció competent per resoldre el present litigi i, per això, ha estimat “molt parcialment” el recurs d’apel·lació interposat per l’afectat i rectifica perquè no li cobrin les costes del procediment.