Duralex, la fi d’una era

Duralex anuncia fallida. La marca de vaixelles està íntimament lligada al creixement econòmic al país. També a la memòria de més d’una generació.

1939. L’empresa vidriera Saint Gobain experimenta. Innova, com es diu actualment, i troba el vidre templat, un material dur, impossible de trencar per molt que rellisqui de les mans ensabonades i vagi a petar contra el sòl. Això gràcies a un procediment que consisteix a fer-lo passar de 700 a 500 graus bruscament. Un material útil per a la guerra que de seguida esclatarà i en el qual, acabada la contesa, algú flaira unes possibilitats comercials que, efectivament, es demostren espectaculars. Tant, que un petit país engabiat entre muntanyes quasi, no del tot, però quasi, li deu el seu desenvolupament econòmic. “El cafè, la xocolata suïssa, el sabó d’olor, els mocadors de seda, el teixit i les peces de vestir de niló, les olles de pressió”, i, per descomptat, els productes Duralex, són alguns dels hams comercials que comencen a atreure riuades de visitants, com recorda Àlvar Valls a Andorra. Entre l’anacronisme i la modernitat. Compradors que feien créixer una Andorra on els botiguers –i quants fills d’aquella època conserven aquesta memòria– s’estaven fins a les tantes despatxant al comerç, fins a la mitjanit, fins que l’últim comprador hagués sortit per la porta cap a una avinguda Meritxell polsegosa, en plena construcció.

    Andorra va omplir de Duralex les cuines d’arreu. Tasses i plats on més d’una generació ha berenat a ca l’àvia. Fonts i safates de taula que les sogres conserven gelosament: “Com se les arreglen les mares per seguir utilitzant vaixelles de fa mig segle?”, es pregunta una blocaire extremenya de l’actualitat, tot recordant l’adquisició andorrana. Perquè una cosa és certa: potser la fàbrica entra en fallida, potser es recuperarà, potser es modernitzarà, potser no sobreviurà a la dura llei del mercat (un titular que ha fet fortuna aquests dies a la premsa econòmica), però aquelles peces de cuina que avui s’han convertit en objecte de col·leccionista estan ja indefectiblement lligades al nom d’Andorra.