Entre el pànic a Nova York i la flegma londinenca

Cèlia Palau Lodge treballa des de fa dos anys i mig a Londres, en una discogràfica. El somni de joventut acomplert a la joventut. No comptava, és clar, amb el malson en què es veu immersa. Com tots, és clar. L'andorrana va veure la crisi atansar-se mentre era a Nova York, on el pànic es començava a fer palès als carrers. A Londres hi ha un cert desplegament de la idiosincràtica flegma britànica. Encara que la por traspua: també a la capital del Regne Unit els supermercats són buidats per ciutadans espantats. Ella s'ha reclòs a casa.

L'andorrana va veure la crisi atansar-se mentre era a Nova York, on el pànic es començava a fer palès als carrers. A Londres hi ha un cert desplegamCèlia Palau Lodge treballa des de fa dos anys i mig a Londres, en una discogràfica. El somni de joventut acomplert a la joventut. No comptava, és clar, amb el malson en què es veu immersa. Com tots, és clar.ent de la idiosincràtica flegma britànica. Encara que la por traspua: també a la capital del Regne Unit els supermercats són buidats per ciutadans espantats. Ella s'ha reclòs a casa.

"La setmana passada vaig estar a Nova York. Mare meva! Hi havia una paranoia impressionant". Quan la Cèlia va desembarcar als Estats Units la inquietud es feia sentir als carrers: "Als transports ja hi havia força gent amb mascaretes". Més encara, "jo tenia reunions en companyies com Spotify i similars, que ja me les van començar a canviar per videoconferències". Al mateix ritme, veia com s'anaven cancel·lant esdeveniments musicals. Un ambient molt diferent entre la població de la que volia transmetre en aquells primers dies l'administració Trump. "Confesso que alguna nit em va costar dormir, amb el neguit per la psicosi que hi veia entre la gent".

Amb les notícies que arribaven des d'Europa, va decidir marxar, "o em veia quedant-me allà forçosament". El viatge cap a Londres el considera quasi surrealista: un avió pràcticament buit. Això sí, cap dificultat per mantenir distàncies de seguretat. "Molt còmoda, però si et poses a tussir et miren com a un terrorista", ironitza.

De nou a Londres, va ensopegar amb un ambient molt més tranquil. Flegmàtic, seguint l'estereotip. "Jo a l'oficina vaig proposar que treballaria des de casa i devien pensar que estava exagerant, que era tot paranoïa". Mig món enfonsant-se, reflexiona, "i aquí tot el que ens deien és que ens lavéssim bé les mans cantant 'Happy Birthday'; la veritat és que pensaves si no estarien de broma".

Però no tot era cantar i rentar-se les mans, matisa. Algunes universitats, com la de Liverpool, van decidir tancar les portes abans que el govern de Boris Johnson acceptés que havia de prendre mesures. També molts ciutadans estaven més preocupats que les seves autoritats, com prova la imatge dels supermercats que anaven quedant arrassats. Com arreu. Però d'altra banda, una certa normalitat ha seguit presidint la vida quotidiana. "L'alarma es nota molt més a les xarxes socials". On, reconeix, "es va creant un bucle tòxic, que és el que fa a la gent sortir a buidar supermercats".

També al seu sector, el musical, les notícies que anaven arribant des del continent començaven a fer efecte i s'anaven prenent en cadena decisions de cancel·lar esdeveniments. Fins i tot els més grans, com el festival de Glastonbury, que se celebra a finals de juny. "Mira, potser en aquesta indústria, on estàvem debatent si el cd tenia o no els dies comptats, començarem per fi a veure les necessitats d'un canvi de model decidit".

L'andorrana treballa aquests dies des del seu domicili del barri londinenc de West Kensington. "Hi ha un jardinet comunal on s'està prou bé", apunta. Està tan tranquil·la com és possible, "però naturalment comparteixo la por de tothom, la incertesa de no poder fer plans de cap tipus". Per sort, els seus veïns han tret a passejar un altre tret també propi de la idiosincrasia britànica: el sentit de l'humor.