Diferents lleis llargament reivindicades pel món judicial es troben sobre la taula i el degà del Col·legi d’Advocats, Francesc Badia, es mostra optimista perquè finalment siguin aprovades.

Considera que llavors es farà un salt qualitatiu important. En el cas de la carrera judicial mostren les seves reticències, tot i admetre que és positiu, a la fi, poder comptar amb aquesta llei. També reivindiquen la llei de l’arbitratge per poder impulsar aquest sistema.


Ara com ara hi ha sobre la taula projectes importants, com el de la carrera judicial...
El Govern i el Consell General tenen en marxa, i nosaltres hi hem col·laborat, lleis molt importants. La primera, la de la carrera judicial, que és molt important per donar estabilitat a l’administració de la justícia, per evitar tots els moviments que hem tingut fins ara i fer que la gent estigui més estable. No és criticable que la gent marxés, perquè en el fons no saben què els espera. En aquesta primera llei no hi estarem d’acord. Segur que no tothom  hi estarà d’acord o hi trobarà a faltar alguna cosa, però és més important que existeixi la llei que no pas no tenir-la. És un pas endavant. Segurament ens oposarem a alguns punts, però només en allò que creiem que és realment important.

¿Quins són els punts exactes que no compartiu del redactat actual?
No diria la veritat si digués que no ens han consultat, el ministre ha tingut molt d’interès que nosaltres hi participéssim i que tinguéssim coneixement del contingut de la llei, però el que he dit és que no m’ha acabat d’agradar i ja veurem com queda definitivament. Hi ha diferents coses, no farem una oposició total i absoluta, perquè creiem que és més important que existeixi la llei que no pas que no existeixi, excepte si hi ha elements que afecten aspectes clars de l’Estat de dret.
Modificant com modifiquem ara tota la legislació, hauríem d’aprofitar per fer que el Consell Superior de la Justícia administrés el seu propi pressupost. D’aquesta manera, crec que existiria realment una separació de poders. Aquesta és una qüestió que, si no es fa, actuarem, vull dir que farem sentir la nostra veu. Un altre punt que considerem important és separar la figura del ministeri fiscal del que és la carrera judicial. Ha de quedar absolutament clar que el ministeri fiscal és una part més en el procediment penal, no és més important que les altres, és una part que sempre hi és però no per això és més important.
Donar un estatus superior al ministeri fiscal que a les altres parts afecta claríssimament el dret a la jurisdicció dels ciutadans perquè no hi ha l’equilibri necessari davant un tribunal. Els fiscals no han de participar de la carrera judicial, com tampoc hi hem de participar els advocats. És cert que es pot mirar com els lletrats es poden incorporar a la carrera judicial o com ho pot fer un fiscal, però el que no pot ser és equiparar el fiscal als magistrats o als batlles, com tampoc amb els advocats, són coses diferents.
Òbviament, també estarem atents a tot allò que afecti la dignitat de la professió d’advocat. Si es vulnera el secret professional, que impedeixi la independència dels advocats, etcètera, també hi incidirem.

¿Consideren, doncs, que no seria necessari un tractament específic del ministeri fiscal al text de la carrera judicial?
Naturalment, de la mateixa manera que aviat hi haurà
una llei de l’advocacia que regularà l’exercici de la professió d’advocat, una cosa totalment diferent de la carrera judicial, evidentment.

També s’ha posat sobre la taula que el mandat de batlles i magistrats sigui indefinit...
Pel que fa a la independència dels batlles, cal tenir en compte que estem lligats per la Constitució, que estableix que seran mandats per períodes de sis anys, renovables, i mentre no la modifiquem l’hem de complir. A criteri meu, és desitjable modificar la Constitució en aquest punt perquè els batlles i els magistrats han de tenir garantida una continuïtat. El Consell Superior de la Justícia ha de poder, evidentment, expulsar algú, però ha de ser per casos excepcionals, com si es comet una falta greu. El termini hauria de ser indefinit per garantir la independència dels batlles i magistrats.

També es parla sovint de l’andorranització de la justícia, ¿això quedarà reflectit d’alguna manera a la llei?
A mi, particularment, no em sembla malament el que tenim ara, aquest sistema mixt en segona instància, ja que la primera instància està totalment andorranitzada. En una comunitat petita com la nostra, el fet que vingui gent de fora que potser té més distància t’aporta alguna cosa. El fet de tenir uns magistrats estrangers no crec que sigui cap inconvenient,
al contrari, ens aporten coses bones.


També s’està treballant en un text que reivindiquen des de fa temps, com és el Codi de procediment civil.
El Codi de procediment civil està molt avançat. Hi ha una comissió que, molt encertadament, el ministre va crear amb uns redactors i després una altra en què participen batlles, advocats, fiscals, magistrats, etcètera, que van donant idees que van seguint la redacció d’aquest codi. Això és determinant perquè tenim una llei molt antiga. La més moderna que apliquem en matèria civil és una llei transitòria de l’any 1993, és a dir, fa vint anys d’una llei transitòria que era previsible que al cap d’un o dos anys fos substituïda i n’han passat vint!
Amb aquesta llei el que s’introduirà, també, és l’expedient electrònic, que permet l’accés a l’expedient que és a la Batllia directament des del despatx de l’advocat o de l’operador jurídic que sigui. Té l’avantatge que s’agilitzen els tràmits i evitarem molts entrebancs.

També es treballa per agilitzar execucions civils i administratives.
En matèria civil un altre dels problemes que tenim són les execucions i la llei que les regula també està molt avançada. Tindrem una eina nova que és un interrogant, perquè tots desitgem que funcioni molt bé però fins que no es posi a la pràctica tindrem sempre un interrogant. Havíem, però, de provar la figura del saig, perquè hem provat altres coses que no han funcionat. Per tant, fins i tot jo, que no era gaire partidari d’aquesta solució, entenc que ho hem d’intentar.
Ens quedarà la qüestió de les execucions de les resolucions administratives. Passaran a l’autotutela i serà la mateixa administració la que ho farà. Jo hi veig problemes, en això. No conec com serà, però si és una autotutela pura, és a dir, que cada administració fa les seves pròpies resolucions, francament hi veig problemes perquè no crec que tingui totes les garanties.
M’hauria agradat més un òrgan de l’administració que s’encarregués de l’execució de totes les sancions administratives. Hauríem posat més distància entre l’òrgan que dicta la resolució i aquell que l’executa. Sobretot perquè cal tenir en compte que la mateixa administració és part interessada. Això, però, és important perquè traiem de la Batllia moltíssimes execucions.

¿Com valoreu els canvis en l’estructura processal penal?
En l’àmbit processal penal, els advocats també hi estan treballant, hi ha una modificació amb la idea de substituir l’estructura actual perquè s’ha de tenir en compte que la sala penal està desaprofitada. Tenim magnífics magistrats que fan quaranta i escaig sentències perquè no els arriben més afers. El que es pretén, amb aquesta modificació, és fer que el Tribunal de Corts jutgi en primera instància totes les contravencions i els delictes majors i menors i la segona instància sigui el Tribunal Superior i, d’aquesta manera, la Batllia l’alliberaríem del que és la secció penal i faria exclusivament la instrucció.
Si, a més a més, hi afegim que hi ha una llei de l’arbitratge que està molt avançada i que en molt poc temps veurà la llum, tenim una altra via de resolució de conflictes. A més, el Col·legi d’Advocats, juntament amb la Universitat d’Andorra, organitza un postgrau sobre mediació per formar mediadors, per poder disposar d’un centre de mediació que també sigui una via alternativa de resolució de conflictes. El que fa la mediació és que la resolució no vingui imposada per ningú, sinó que siguin els mateixos litigants els que resolguin el problema i el mediador ajuda a resoldre el conflicte.
En l’arbitratge és un tercer, però que no és l’Estat, el que resol el conflicte, però és escollit per les parts, hi ha una participació de les parts en conflicte. Com a tercera etapa tenim l’administració de justícia. No podem pensar, de cap manera, que la mediació i l’arbitratge evitaran el col·lapse a la Batllia, no estan pensades per a això, però ajudaran a resoldre conflictes...

Tornant a la figura del saig. Quan abans ha expressat les seves reticències sobre aquesta figura, ¿a què es referia?
Ho posaré en relació amb la distància que tenen els magistrats que vénen de fora. Som una comunitat petita i, per tant, una persona que serà una mena de professional liberal, semblant al notari però que es dedica exclusivament a executar, és el que em fa por, per la poca distància que hi ha entre l’executor i la persona executada. No són dues persones que no es coneguin entre si, ja que si no es coneixen ho poden arribar a fer, perquè som una comunitat petita. Aquest és l’aspecte que em fa por.
Els partidaris d’aquesta fórmula també diuen que a França els huissiers actuen també a la seva demarcació i per tant no són persones anònimes. No hi estic en contra, al contrari, crec que hem provat moltes coses que no han funcionat...

¿Creieu que ara que tots aquests textos tan reivindicats són sobre la taula és la vegada definitiva, perquè altres vegades han quedat al calaix?
Som optimistes perquè he viscut de prop el procés d’elaboració, les ganes del ministre i  del Consell General de tirar-ho endavant.

¿Seria agosarat dir que hi haurà un abans i un després d’aquestes lleis tan reivindicades?
No és gens agosarat, penso que això canviarà radicalment l’administració de la justícia al nostre país. Després d’aquestes modificacions, desitjo que sigui molt millor. Tenim l’oportunitat de fer una administració de justícia molt bona perquè tenim les característiques necessàries: bons jutges, un país d’una mida petita que ens permet un accés fàcil, cablejat, amb la qual cosa l’expedient electrònic es pot implantar fàcilment, l’administració de la justícia està concentrada en un sol lloc (esperem que aviat sigui un lloc com cal)...
La justícia ha estat la germana pobra de l’administració, la gent no hi ha pensat. I, per primera vegada en molt de temps, realment s’ha invertit en la justícia. No dic que no s’hagués fet fins ara, però l’esforç que s’està fent ara pot comportar un canvi qualitatiu de l’administració de la justícia.

Un dels projectes que voleu impulsar és el de l’arbitratge...
La nostra intenció és crear un tribunal d’arbitratge. Per tenir-ne un com cal el que necessitem és la llei, perquè l’arbitratge ja es pot fer avui, l’única dificultat és anar a executar la decisió de l’àrbitre, el laude. Amb la llei, a banda que siguin executables, s’eliminaran problemes de procediment i permetrà poder fer arbitratges de debò, de qualitat i en diferents etapes, per exemple l’arbitratge de comerç, el de problemes interiors (per exemple d’una empresa andorrana amb un subministrador andorrà), però, a més a més, la nostra aspiració seria que el tribunal arribés a ser internacional, és a dir, que se li confiessin qüestions realment internacionals i per fer-ho el que ha de tenir aquest tribunal és molt de prestigi i per això es necessita temps, a banda de fer molt bé les coses. Tardarem molts anys a aconseguir-ho però hi hem de treballar.

Però, per a l’àmbit nacional ¿veu factible posar en marxa aquest arbitratge en un termini de temps relativament curt?
El tribunal arbitral del Col·legi d’Advocats ràpidament el podrem posar en marxa. Hem de tenir la llei abans, però es podrà fer en un termini curt. El més important és que existeixi la llei de l’arbitratge, perquè això fa que dues parts es puguin posar d’acord perquè una tercera persona resolgui un conflicte que puguin tenir. Després, el tribunal dóna una estructura.

Llavors el col·legi seria el que gestionaria aquest tribunal...
Aquesta és la nostra il·lusió i també creiem que Andorra no pot tenir molts tribunals arbitrals, perquè llavors serien mediocres. El que volem és el prestigi internacional i, per tant, estem oberts a col·laborar amb les institucions, amb qui sigui, per crear un gran tribunal arbitral.

El dia de l’obertura de l’any judicial des del Col·legi d’Advocats es va posar en relleu els problemes per a l’assistència als detinguts. ¿S’ha resolt aquest problema?
Sí, ja està arreglat. Jo aquell dia també vaig dir que aspirava que tinguéssim una mica més de confiança els uns en els altres. Que s’intentés comprendre la feina dels advocats abans de criticar, de la mateixa manera que l’advocat ha d’entendre la feina dels altres operadors jurídics. De conflictes, n’hi haurà sempre, perquè cadascú defensa uns interessos oposats, que és el que garanteix un Estat de dret, i això fa que topem a vegades. El que hem de mirar és de resoldre bé aquests conflictes i estic content que per part de la policia hi ha hagut una voluntat de buscar fórmules perquè ens po­guéssim comunicar. Hem encetat una via de col·laboració de la qual estic molt satisfet.

L’ONU alertava ara fa poc de la durada de la presó preventiva...
La sensació que tenim els advocats (i en això no estan d’acord ni el ministre ni els tribunals) és que en algun moment s’ha fet un ús excessiu tant de la presó preventiva com del secret de sumari. S’han d’aplicar de la manera més restrictiva possible. De vegades, convé que algú estigui provisionalment a la presó, però ha de ser per raons clares i precises. Hi pot haver
altres mesures, no tan restrictives, que poden ser útils.
Jo del que em queixo és que sovint les alternatives es deixen de banda i es va molt ràpidament a la presó provisional o al secret de sumari, que fa que un no sàpiga exactament de què està acusat. Penso que sovint s’ha fet un abús de l’ús d’aquestes dues figures.