Graduació sense festa a Boston

Als Estats Units la pandèmia ha sobrevingut mentre els dirigents dubten i s’escridassen per com afrontar-la. La població, mentrestant, si més no els més prudents, ja fa dies que es reclouen a casa. És si fa no fa el panorama que dibuixen Joan Maria i Alejandro Díez, germans i residents a Boston, que diria la cantinel·la del concurs televisiu. Al gran, Joan Maria, el coronavirus li augura un final de carrera accidentat. En l’aspecte acadèmic, sí, però també amenaçava deixar-lo sense aquell xou a l’americana que són les graduacions. A la seva universitat, a Northeastern University, se celebra a l’estadi dels Celtics. Així que perquè no els quedés un buit a l’imaginari mental, van articular una decisió de compromís: l’ajornen fins al desembre. 
El Joan Maria va arribar a Boston fa quatre anys per estudiar Finances i Emprenedoria i, dèiem, està a punt de graduar-se; el seu germà, fa dos: acaba el que allà en diuen sophomore, en Matemàtiques i Ciències Informàtiques. 
El final de curs ha esdevingut la mateixa muntanya russa que per a milions d’estudiants d’arreu del món. La seva universitat va optar ja fa dies per enviar tothom cap a casa, a despit del que digués o no Donald Trump, i traslladar al món virtual l’activitat acadèmica. “Van ser molt àgils, en un parell de dies ja ho tenien tot organitzat”, explica el Joan Maria. La mesura, això sí, va desfermar una desbandada del campus. Dels alumnes estrangers –l’Alejandro convivia amb un noi peruà que no va poder tornar després d’uns dies de vacances– però també dels nord-americans. Fet i fet, els dos germans s’han quedat com a pràcticament únics ocupants dels edificis on s’allotgen. “Dormir aquí tot sol la primera nit em va fer respecte; ara m’hi he habituat”, confessa el petit dels massanencs. “Però és com viure en una ciutat fantasma”. Va ser un èxode dels estudiants de totes les universitats de Massachusetts, que anaven tancant en cadena, començant per la de Harvard. “Al campus va quedar tot buit pràcticament en dos dies”, relata el germà gran. 
Les escenes que es viuen a Boston des d’aleshores no difereixen gaire de les d’altres ciutats d’arreu: la gent desapareix dels espais públics i els productes, de les lleixes dels supermercats. “Sobretot al principi, ara ja tothom està més tranquil”, assegura Joan Maria. “Però tu entens això que està passant amb el paper higiènic?”, pregunta amb la mateixa perplexitat que molts comparteixen. Un altre article que de seguida va començar a faltar va ser tot allò que serveix per fer exercici a casa. Amb tot, fer entendre la necessitat del confinament és complex. El cap de setmana les pistes de tennis es van omplir de gom a gom. 
L’Alejandro va descartar tornar a casa perquè participa en un programa laboral de la universitat. Durant sis mesos s’incorporen a una empresa, “però no com becaris, sinó com treballadors, amb salari”, puntualitza. El seu germà havia estat en una consultoria a San Francisco i ell està ara en una petita companyia precisament relacionada amb la investigació mèdica. “O sigui que ara els va bastant bé”. Desenvolupa per a ells eines de software. Des de casa, perquè de seguida el van enviar a teletreballar. “Si marxo, em cancel·len la visa; no em donen l’opció de teletreballar des d’Andorra”, diu. “No m’acaba d’agradar quedar-me, però després tot serien problemes.” Amb la companyia està lligat fins al 13 de juliol. 
El germà gran també va reflexionar sobre l’opció de tornar cap a casa. Però tot just a poques setmanes de graduar-se? La universitat va articular un sistema de qualificacions (pass or fail) que evitarà reflectir possibles baixades de rendiment arran d’una situació tan excepcional. El 24 de juny haurà d’estar graduat, si el calendari no s’altera. “I després? No ho sé, ara el futur és molt incert”.