I per què la mare Joaquima no?

El col·lectiu Feministes Alt Urgell va engegar una benintencionada campanya per rebatejar amb nom de dona alguns carrers de la Seu. Un per començar. I per implicar la ciutadania i, de pas, ajudar-los a prendre consciència de l’absència de fèmines al carrerer (de 177, només en 7 plaques hi ha un nom femení) la tria la deriven a una votació entre qui vulgui participar. A escollir entre quatre figures rellevants: la poetessa i musicòloga Palmira Jaquetti, les emblemàtiques trementinaires, la lluitadora Montserrat Alrich Sala o Jerònima Ribota la Carbacera, una de les moltes víctimes de la infame cacera de bruixes al Pirineu.
    
Fins aquí tot normal, oi? Encomiable fins i tot. Aleshores, on rau la possibilitat de problema? En les altres –moltes– possibilitats que han estat descartades. Algunes, previsiblement per desconeixement. D’altres, per raons diguem-ne ideològiques, de concepte, de filosofia. Seria el cas de la mare Joaquima Rius, religiosa de l’ordre de la Sagrada Família que durant molts anys va realitzar una important tasca com a infermera al Sant Hospital. Va deixar empremta, com es pot comprovar en els comentaris, nombrosos, que deixa el debat a les xarxes. Després d’anys dedicats a l’atenció al pacient, va morir en un accident de carretera el 1994, juntament amb altres tres religioses. Hi ha qui la defineix com una mena d’alma mater del centre hospitalari alturgellenc.
    
Amb aquesta memòria compartida sobre la mare Joaquima, a algú se li hauria acudit proposar la idea al col·lectiu feminista. La resposta al suggeriment va ser negativa, sostinguda amb una argumentació que fa èmfasi en la condició de religiosa de la proposada. Als carrers de la Seu, haurien manifestat les feministes, ja hi ha presència de noms femenins relacionats amb l’Església.

La idea, no obstant, ha estat profusament defensada a les xarxes. “Per l’experiència personal que en vaig tenir com a president del Patronat del Sant Hospital es mereix tot el reconeixement de la ciutat de la Seu: per la seva activitat professional, pel seu humanisme, per la seva generositat idealista”, apunta una veu com la de l’exalcalde Amadeu Gallart, per a qui “si es busca una dona de la Seu a qui retre un homenatge públic i merescut n’és la candidata perfecta”. I no és, ni de lluny, l’únic que substenta aquesta opinió.