I un any més, “partim d’Escaldes”

Encara falta per a les onze del matí i la Judith i la Fina formen part de la gernació –i no és tanta com altres anys, dels bons, dels que venien sense pandèmia i sense llarg pont– que enfila cap avall després de presentar-li els seus respectes a la Mare de Déu. Ja s’han cruspit la coca (racions gegantines repartien a aquelles hores) i la xocolata desfeta –“deliciosa, quin detall!”–; la xocolatina amb llet extrafina, a la butxaca, que queda la baixada. Enguany recuperaven l’hàbit de caminar fins al santuari. “Hem partit a quarts de set des de l’església d’Escaldes”, informen, i trenquen a riure. Hi ha una broma privada que se’ns escapa. “Hem partit, hem partit... com si anéssim a fer un llarg viatge”. I segueixen rient. D’això es tracta, oi? Una jornada per gaudir. “I per donar les gràcies, és el primer que hem fet, per tenir salut i poder seguir venint cada any”. Equiliquá. 

Com elles, els que ja van baixant, són els de la missa de les nou, oficiada per mossèn Antoni Elvira, rector d’Encamp, i cantada pels xavals d’AINA, que enguany celebraven els 40 anys –“i 45 de colònies”, puntualitza mossèn Ramon Rossell–. “De la foscor en farem llum”, havien entonat. S’ho van passar de por amb la celebració de l’aniversari: havien arribat la jornada anterior per fer nit a la borda. La Ingrid, l’Alexandra, la Martina i en Ricky es passen a la banda dels monitors. “És curiós estar ara compartint punt de vista amb els qui et feien de monitor fins fa un mes”, reflexionen. “Ara ens toca ensenyar el que hem viscut nosaltres”. De moment, encara els esperava una llarga jornada de celebració, “sobretot al cor”. 

Uns metres enllà, mossèn Pepe Chisvert corregeix aquesta redactora: “Digues l’aplec de Meritxell, no la diada”. Sí? “Aplec té una connotació religiosa, la d’una verge que convoca, i per a nosaltres és molt important”. Allò de diada, segueix argumentant, té “massa dimensió política, mentre que tradicionalment és el dia que el poble venia a donar gràcies per la collita”. Entesos. 

Amb o sense connotacions religioses, “és una tradició que no s’ha de perdre, és igual que siguis o no creient: és del país”. Li ho anava dient una dona asseguda al costat del santuari vell a un altre grup en el que semblava una conversa improvisada. Mentre, s’anaven despatxant les espelmes (a dos euros) i algú, segur que no va ser l’únic, en demanava tres, una per cada color de la bandera, és clar. 

A dins del vell edifici que fa mig segle patia les flames voraces, Robert Lizarte, l’actual president de Velles Cases i tot un erudit en campanes, relatava a qui s’hi atansava la història de la que dimecres batejaven Estela Meritxell Maria. El primer nom, triat pels cònsols de Canillo; el segon, per la subsíndica i el tercer per ell, nomenat padrí. “Una grandíssima sorpresa”, reconeixia cofoi, orgullossíssim. Encantat amb la feinada de dia a què es va prestar voluntari: s’hi havia plantat abans de les set i a les onze calculava que ja hi havien entrat unes 500 persones. A banda de l’interès per les campanes –dels segles XIII i XIV aquesta última encara podria tocar, amb un badall nou– a Lizarte li va arribar al cor la devoció d’una visitant, senyora gran i amb serioses dificultats de mobilitat, que es va estar deu minuts ben bons davant la talla de la verge. 

Per les proximitats dels santuaris més tard apareixeria una altra imatge, la d’un personatge estrafolari que tampoc no devia tenir gaire clar on aterrava. Kalan Sherrard, autodefinit com “intèrpret de carrer, titellaire, anarquista, posthumanista i antic manifestant d’Occupy Wall Street”, sembla ser que en tournée pels petits estats. Segurament amb una reivindicació interessantíssima, però avui l’estat d’ànim de la concurrència no estava receptiu. 

La de les onze, ja saben, és la missa institucional. I en acabar, el moment dels corrillos: polítics, periodistes i, sobretot, molt, molt, molt cap de premsa per metre quadrat. 

Alguna periodista s’escapolia per saludar mossèn Ramon i preguntar-li com anava el dia, amb la normalitat recuperada. “Vols una mica de vi de missa?”, oferia el rector de Canillo abans d’entrar a explicar que “estic content perquè Meritxell és tots els dies de l’any, avui només és la cirereta”, un dia més per, en anar a dormir, “pensar per què he de donar gràcies”. 

I novament al batibull de preguntadors i preguntats, algú (de protocol?) demana als periodistes si obriran pas als representants de la classe política. “Si s’ho mereixen...” L’intercanvi de mirades és eloqüent.