“Jo surto a córrer; ells, a caçar”

El Mario, la Montse i els dos petits es van instal·lar a Lles de Cerdanya ara fa cosa de tres anys. Vivien a Mataró i volien fer “un canvi de vida”. Formen part, doncs, d’aquesta esperada diàspora d’urbanites que el rural espera amb els braços oberts. O no tan oberts? En realitat l’experiència té moltes llums però també algunes zones d’ombra.
    
“Jo no volia que els meus fills es criessin a Mataró ni a Lloret, que és d’on jo soc: abans era un poble, però ja no”, comenta el Mario. “A una ciutat, depenent sobretot de a quin barri visquis, és complicat: hi ha atracaments, situacions difícils perquè uns infants hi creixin”. Un dissabte a les sis del matí, quan sortia a córrer, va escoltar al programa habitual, La primera pedra, de RAC1, especifica, que a Lles buscaven famílies que s’hi traslladessin per no haver de tancar l’escola. “Vaig dir: Montse, és la nostra oportunitat. Ara o mai.” Es van posar en contacte amb l’alcalde del moment, que els va, diríem, estendre la catifa, amb oferta de feina inclosa per a ella: una plaça a l’Ajuntament, que encara que no es corresponia amb la seva titulació (és mestra) es presentava com a bona opció. En Mario, monitor esportiu, no tenia el camí tan clar però van decidir embarcar-se i bon vent i barca nova.
    
“Jo podia agafar l’atur de moment i després ja trobaria alguna cosa, amb això i l’oferta de feina a l’Ajuntament donava per anar fent un temps”. Es van instal·lar al poblet ceretà i, ai! primer entrebanc: “De la feina per a la Montse ja mai més no en vam saber res: va entrar una noia del poble i a la meva dona se li va quedar ben endins, li costa d’oblidar-ho.” Afortunadament, tot queda enrere i ella, avui, torna a exercir com a docent.

toca espavilar-se
Però ja hi eren i la marxa enrere no semblava una opció, així que tocava espavilar-se. “Jo sempre he treballat als negocis d’hostaleria de la família i, mira, pels nens faig el que sigui.” Així va ser. Va trobar feina en aquest sector, fins que se li va acudir la idea –i en va tenir l’oportunitat– d’obrir una botiga de roba esportiva, a la Seu d’Urgell. Per compensar “aquí vam tenir molta sort. El propietari es va portar molt bé amb nosaltres, amb un preu espectacular i fins i tot ens va ajudar a arreglar el local”. Van obrir per la Fira de Sant Ermengol del 2019. Ja saben, com tothom en pocs mesos van haver d’abaixar la persiana.

Però represa la marxa, en Mario valora que “igual que a Lles tot van ser inconvenients, trobo que aquí a la Seu ens han rebut molt bé”. I apunta  especialment al Joan i el Jaume, els propietaris del gimnàs on li van oferir feina i on encara fa de monitor en ocasions. “Ells, altres botiguers que vaig coneixent, gent de la Seu, et fan sentir la sensació de pertànyer al poble, que per als adults no és tan important, però sí per als nens”.

la sensació de pertànyer
A Lles no és ben bé així, es plany. “Algun cop als infants els han dit els altres nens que no són d’allà; se’ls fa dur.” Ara bé, sense donar-hi una importància extrema, matisa: “No és ben bé que la gent ens hagi rebut malament, simplement és gent de muntanya, gent que té unes altres necessitats vitals, un estil de vida diferent” i es produeix certa bretxa cultural. “A mi m’agrada sortir a córrer o muntar en bicicleta i a ells els agrada caçar.” Finalment, reflexiona, “són pobles petits on la gent està tancada en si mateixa”.  Ja s’ho coneix, també la seva família és d’un lloc petit a Múrcia “i això és a vegades com un Gran Hermano”, no fàcil per a tothom, “i per això moltes de les altres famílies que han vingut enguany, per la pandèmia, marxaran”, i aquí ironitza una mica: “Que l’hivern és dur? Què t’esperaves?”

Anem ara a la part pràctica del canvi de la ciutat per la muntanya. Començant pels preus. Aquí la balança s’inclina pel rural, naturalment: “A Lles podem tenir una casa per 505 euros; pel mateix preu que a Mataró difícilment tens un pis de tres habitacions; i aquí la primera cosa que veus al matí és el Cadí, no un altre edifici”. I a la Seu? “Ara que ens estem movent per trobar-hi no ho veig tampoc tan car”. Però allò que no té preu, insisteix, és que els infants puguin anar tranquils pel carrer, fins i tot jugar-hi.
    
La qüestió sanitària, tot i alguns desplaçaments necessaris, no la considera preocupant i el balanç del canvi en general el dona per bo. Amb algun però, com el particular ritme que a vegades s’imprimeix a la vida: “En obrir la botiga vam haver d’esperar perquè l’arquitecte era de vacances, i ja entenc que tothom n’ha de fer, però algú hauria de poder signar, oi?” I torna a ironitzar: “A vegades això sembla el Cancun dels Pirineus, amb el Despasito”.
    
No obstant els petits decalatges, “m’agrada sortir a córrer i que la gent saludi, estic content amb la gent que ens ajuda a buscar pis, amb el tracte menys fred”. De tal manera que, confessa, després de tres anys al Pirineu ja li agrada baixar a “ramblejar” una mica per la ciutat, però només per unes hores, “i quan creues el túnel del Cadí cap amunt, què vols que et digui? Ja respires a casa”.