José Martín-Moreno: “Gastar i gastar no és suficient, cal prevenir i detectar precoçment”

Experts de 53 països es van reunir a Andorra la setmana passada per posar les bases per a l’elaboració d’un document per fixar les polítiques sanitàries fins al 2020. Millorar la comunicació amb els pacients, fomentar la investigació, racionalitzar la despesa i fomentar la prevenció i la detecció precoç són els grans reptes que haurà d’assumir el sector sanitari en els pròxims anys.

¿Quina és la importància de la primera reunió del fòrum europeu de polítiques per a alts responsables governamentals que ha organitzat l’Oficina Regional per a Europa de l’OMS, a Andorra?
La idea del fòrum és que ara com ara estem en un moment de plena ebullició i cada 25-30 anys se celebren trobades d’aquest tipus. Ara fa unes dècades es va elaborar un programa que es deia Salut per a tots. Allò es va abandonar en certa manera i hi ha hagut evolucions que han estat molt interessants, al llarg d’aquests darrers anys, en qüestions de salut. I actualment estem fent una revitalització d’una nova política de salut per a tota la regió europea de manera consensuada, i s’ha decidit anomenar-la Salut 2020. Bàsicament, basant-nos en tot el que hem anat aprenent al llarg d’aquests anys, estem intentant adaptar-nos als nous reptes.
Som en un món global en què les malalties es transmeten a unes velocitats que abans era difícil d’imaginar. A causa dels mitjans de comunicació aèria, de la globalització o fins i tot per la revolució en el món de la comunicació, amb les xarxes socials, que ha fet que els ciutadans estiguin al centre i que siguin els que prenguin les decisions, els canvis s’han accelerat en poc temps i cal acceptar-ho i adaptar-s’hi… Tot això s’ha donat conjuntament amb uns canvis en els patrons de malalties.
D’aquesta manera, hi ha un patró molt diferent del de fa uns anys, tant des del punt de vista demogràfic com epidemiològic. La població està ara molt més envellida i amb moltes patologies cròniques que requereixen una atenció especial, i això fa que s’hagi de treballar de manera conjunta, no només en la qüestió de la sanitat sinó en l’educació, el medi ambient, l’urbanisme... A més a més, tota aquesta feina s’ha de fer perquè sigui coherent, no només per a Andorra sinó per a tots els països europeus. Per això fa falta un fòrum en què aquestes qüestions es puguin debatre per veure què és factible i què no, i més en un moment de crisi financera i pensant, tota l’estona, en què és millor per al ciutadà.

La dificultat, llavors, serà que les decisions que es prenguin es puguin realment plasmar en cadascun dels països, ¿no?
Per això és molt important que cadascú s’ho prengui com quelcom propi, ja que si es pren la decisió des de l’OMS i s’imposa no té gaire sentit a la resta de països.
En canvi, si es parla amb cadascun dels estats i cadascú exposa les seves particularitats, es plantegen les seves dificultats i les eines necessàries per poder-ho tirar endavant... és evident que llavors serà més fàcil que allò que es pacti sigui possible dur-ho a la pràctica. Si no, les decisions es quedarien en un document molt maco que es quedaria a les biblioteques, però el que realment es vol és que sigui un document que sigui útil, pràctic i que s’implementi amb eines molt concretes a tots els països que formen part de la regió europea de l’OMS.

¿I quan es podrà tenir enllestit aquest document amb els objectius que s’han de plasmar?
Ara, a Andorra, hem celebrat la primera reunió d’aquesta presa de decisions i s’han tractat moltes qüestions d’interès, com ara com enfortir els sistemes sanitaris, com fer que puguin donar compte davant els ciutadans i que aquests vegin com estem gastant els diners públics i per a què, i també com cuidar i com donar als ciutadans les eines necessàries perquè ells també se sàpiguen cuidar de la millor manera possible.
Una altra de les qüestions que s’han abordat és com fomentar la comunicació. Ara tenim eines modernes com Facebook i Twitter i hem de veure com les podem utilitzar per fer arribar la informació al ciutadà. A partir d’ara hi haurà més reunions perquè la idea és que el 2012, al setembre, s’aprovi aquest document, i a Andorra el que hem fet és celebrar la primera reunió.

¿Quins són els grans reptes a què hauran de fer front els responsables de la salut al llarg del segle XXI?
Primer de tot, respondre a les situacions tant demogràfiques com epidemiològiques actuals, en què tenim al mateix temps malalties emergents, que se suposa que haurien d’estar superades però que no ho estan, com ara la sida, la tuberculosi… La gent no s’ha tractat bé en determinats països i ha generat resistència a aquestes malalties i fins i tot hi ha resistència als antibiòtics.
Després tenim les malalties no transmissibles, tot i que és un nom incorrecte perquè es transmeten culturalment, a través de les cadenes de menjar ràpid, dels mitjans de comunicació… que ens imposen una manera de viure que no és saludable. Per tant, afrontar aquests reptes que toquen els hàbits de vida, fer que la gent mengi millor, que no s’exposi a riscos, que faci exercici físic… és una qüestió molt important i que hem de veure com es pot abordar. A més a més, és necessari millorar la comunicació i que hi hagi un procés bidireccional. No pot ser una cosa imposada des de dalt.

Moltes vegades es parla que els problemes mentals tindran una importància molt gran entre les malalties més freqüents en el segle XXI. ¿Representen, per tant, també un repte a què caldrà fer front de manera eficaç?
Absolutament. Les situacions de solitud, de depressió, de paranoies, van en increment  i després cal tenir molt present totes les malalties neurodegeneratives, que també influeixen en les capacitats cognitives i seran elements que s’hauran de tenir molt en compte, ja que el seu increment és més que evident. Formen part, per tant, de les nostres prioritats.

¿I com es pot fer compatible la lluita contra totes aquestes malalties amb la retallada que estan patint els sistemes sanitaris i la que estan plantejant els diferents governs?
Per això el que cal tenir en compte és que gastar i gastar no és suficient, el que cal és racionalitzar aquesta despesa, prevenir tot allò que es pugui prevenir i diagnosticar precoçment totes aquelles malalties que no hem estat capaços de prevenir, i després el que cal és tractar correctament tots els pacients que no s’ha pogut diagnosticar precoçment i tractar-los amb dignitat, fent servir allò que realment és útil, no allò que té un interès comercial. Perquè cal que es tingui present que de vegades hi ha molts interessos barrejats i el que és necessari és fer un tractament de manera rigorosa perquè al final es doni els serveis que necessita la persona i, evidentment, també s’imposa tractar la persona amb la dignitat que es mereix.
Un altre dels grans reptes és fomentar una bona investigació, que no deixa de ser intentar donar resposta a les preguntes que encara estan pendents, com per exemple per què no prevenim el que es pot prevenir. ¿Per què la gent continua fumant i morint de malalties que es podrien haver evitat? ¿Quins són, fins i tot, els factors de comportament, individuals, en relació amb el que menjo?... Es poden fer les coses millor i ho intentarem.

Per tant, la prevenció serà un dels pilars de la política sanitària dels pròxims anys i la investigació també?
La investigació és important, perquè primer el que hem de fer és aplicar el que ja sabem i després centrar-nos en allò que encara no sabem, com ara com curar l’Alzheimer i el càncer de pulmó, ja que per exemple hem avançat molt en la cura de determinats càncers, com el de mama. Investigació, per tant, en primer lloc, per fer el que ja sabem i després per identificar els problemes que encara no hem resolt.