A la deriva, sense feina, sense 'plata'

"Anem a la deriva, sense saber cap a on disparar, és una situació horrible, sense feina, sense plata". Martín Ibarra: trenta anys, xef, de Buenos Aires. La primera estada al país com a temporer va començar de manera positiva, "una experiència, en tots els sentits". Ha acabat en malson. La seva història, la de Martín Ibarra, reflecteix la del miler i escaig de compatriotes que han quedat encallats a Andorra.

Ibarra compaginava la feina a les cuines de dos establiments del Tarter quan la temporada va acabar abruptament. Res a dir sobre els empleadors: "Es van portar bé, vaig rebre la quitança que em corresponia, amb justícia", potser amb un cert decalatge "però jo entenc que va ser difícil per a tots, tan sobtat".

Una altra odissea és la que relata sobre el pis que ocupava: la immobiliària reclamava els 1.300 euros de lloguer (despeses incloses) del mes d'abril. Que la temporada s'hagués acabat, que ell i els companys de pis s'haguessin quedat sense feina, no era responsabilitat seva, va argumentar, i si no abonaven el que estava pactat fins al final del contracte els ho descomptaria del dipòsit. Transmetia la postura dels propietaris, "però també ens ho va traslladar amb una actitud prepotent", es plany l'argentí. Confia que tot arribarà a bon port i podran recuperar els seus diners.

L'altra cara de la moneda la dibuixa la situació actual: ell i alguns companys estan allotjats en un edifici d'apartaments del Tarter, amb la intercessió del Govern i gràcies al "gest increïble" de la propietat, apunta. "No ens han demanat ni un peso i fins i tot ens van deixar coses de primera necessitat, com tovalloles i paper higiènic". També els sufraguen els subministraments. Una altra cosa és el menjar: ho paguen de la seva butxaca. "I Andorra és un lloc car", insisteix amb la preocupació de veure com es fonen els estalvis. "Jo vaig venir a treballar per tornar a casa amb uns diners i ajudar la família, perquè a l'Argentina l'economia està complicada; ara ja no podré", es plany. A banda, la preocupació afegida que pateixen aquests dies a l'altra banda de l'oceà. "I la meva pròpia desesperació, per no estar allà i ajudar-los".

La sort, reconeix, és que tant ell com els companys estan bé de salut. Cap d'ells no ha notat cap símptoma. Li preocupa quina seria l'assistència sanitària que rebrien si caiguessin malalts. Tot plegat fa que "uns dies et lleves animat, con buena onda, i pots alegrar els altres, fer-los riure o ballar". D'altres, l'ànim afluixa.

Sobre l'episodi del fallit vol de repatriació, Ibarra apunta que no ho va acabar mai de veure clar. Ell, de fet, no s'hi havia apuntat. "No, era una qüestió de lògica, a l'Argentina les fronteres estan tancades i només permeten vols militars o d'Aerolíneas Argentinas". Més que de les expectatives que es creaven des d'aquí -"massa improvisació", considera- el seu olfacte l'advertia pel que anava sentint fora. "Alguns companys que van intentar marxar fa uns dies es van quedar a l'aeroport i van haver de girar cua cap a Andorra", assegura. "Van perdre els seus diners, ens van il·lusionar, jo tinc la sensació que van jugar amb nosaltres".