La profecia de Vilanova: l’avortament es dirimirà al TC

Arrenquen els debats del PS sobre el 30è aniversari de la Constitució amb l'expresident del Constitucional i la coordinadora de Joventut Socialdemòcrata, Maria Nazzaro.

La qüestió clau va arribar cap a la meitat de la vetllada: sense Constitució, on seríem avui? I Pere Vilanova, que a més de pare de la Carta Magna és exmagistrat i expresident del Constitucional, així com representant d’Andorra a la Comissió de Venècia –vaja, que de constitucions en sap alguna cosa– hi va respondre a la inversa però de forma diàfana: “L’únic que sé és que no estaríem millor. Això, segur”. Trenta anys després –de fet, 29, que es compleixen precisament avui: la Constitució va entrar en vigor el 4 de maig del 1993– conserva una salut “molt potent”. No només això: “Vist el rendiment que ha tingut em costa de veure que tingui errors estructurals. I això es deu a la capacitat per adaptar-se als canvis de la societat”.

Va ser com donar-li a Maria Nazzaro, coordinadora de Joventut Socialdemòcrata que exercia ahir d’amfitriona, el torn perquè entrés sense contemplacions al cor del debat: “D’acord, és una eina per seguir construint el futur, però és que el present d’avui no és el de fa 30 anys, hi ha coses que es poden adaptar, altres que ja no funcionen i finalment, les que no hi consten i que s’hi podrien afegir”. Per exemple? Un major pes per al medi ambient, l’habitatge com un dret efectiu i naturalment l’avortament, el nus gordià de tots els debats que es fan i es desfan sobre una hipotètica reforma constitucional.

Era de preveure, Vilanova no va defugir cap punt i de fet això mateix, radiografiar la Carta Magna del dret i del revés, és un dels objectius de la ronda de taules rodones sota el lema 30 anys de Constitució: mirant cap al futur, amb què el PS ha volgut avançar-se a l’efemèride i que va arrencar ahir al Teatre Comunal de la capital. Començarem pel final, l’avortament, qüestió espinosa davant de la qual va ser tot el clar que es pot permetre un pare de la Constitució, i sense abandonar mai el seu perfil acadèmic. Vilanova visualitza dues vies per plantejar el dret a l’avortament: la reforma constitucional de l’article 8, que protegeix  la vida “en les seves diferents fases”, d’una banda, i la tramitació al Consell General d’una llei qualificada: “M’atreveixo a fer la profecia que una vegada plantejada una o altra via, les persones o institucions que s’hi considerin habilitades la portaran al Tribunal Constitucional, que serà en última instància qui decidirà i fixarà el dret”. El que no s’atreveix és a augurar quin seria el sentit de la decisió del TC: “El que sé és que en els deu anys que hi vaig ser, del 1994 al 2003, mai no se’ns va plantejar cap qüestió relacionada amb l’avortament”. Sobre les implicacions institucionals d’una hipotètica legalització se’n va rentar salomònicament les mans: “Això queda fora del debat constitucional. Enlloc hi diu que si es fa tal canvi, un o altre copríncep pugui o hagi de renunciar”. Esperar més claredat d’un pare de la Constitució de perfil essencialment tècnic era potser massa. Però es va mullar més en la qüestió de l’habitatge, “que forma part dels drets socials i econòmics, no dels fonamentals”, i per tant no és directament exigible davant d’un tribunal: “El que els ciutadans poden exigir és que les institucions articulin polítiques encaminades a fer-lo efectiu”. 

Quan al medi ambient, va recórrer a la memòria històrica, coses de la veterania, com als anys 70 els primers líders verds eren “autèntics marcians” i com aquells neguits han acabat integrats a l’agenda de tots els partits: “El que heu de procurar és que no se’ls apropiïn els que els prediquen però ni hi creuen ni els practiquen”. Va deixar per al final les dues grans virtualitats de la Consti, a banda de la flexibilitat: haver mantingut la institució dels coprínceps i, atenció, haver-nos col·locat al tauler europeu en una situació ideal per negociar l’acord d’associació: “Penseu que la representació internacional abans de la Constitució l’exercia França, i que havia posat pegues fins i tot a un Comitè Olímpic Andorrà.”