“La xarxa ens permet viure en llibertat, a diferència del món analògic”

El secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació, Jordi Bosch, afirma que la xarxa permet al català una cosa que no permet el món analògic, “viure en llibertat”.

Al seu entendre, la xarxa és purament democràtica, i això provoca que el català “se situï on s’ha de situar”. Per Bosch, les empreses no han de veure la llengua catalana com una despesa, sinó com una inversió que els pot fer incrementar les vendes. 

La secretaria ha impulsat l’acreditació de competències de les TIC (Actic), una mena de nivell C de català però relatiu als coneixements informàtics. ¿Per què s’ha creat i quin sentit té? ¿En altres països també s’ha fet?
Altres països ho tenen, però hem creat un model propi. Hi ha la necessitat d’objectivar els coneixements en informàtica. És bo per a l’usuari i per a l’empresari. Cal tenir en compte que les empreses petites no tenen eines per acreditar els coneixements i necessiten que des de fora es pugui fer. I la formació en noves tecnologies és una cosa objectivable.
¿Per què no usar altres estàndards, com fan en altres països? Doncs perquè en altres països només valoren el coneixement d’un programari concret o d’un programa. Nosaltres no volem certificar usos de programari, sinó competències generals. Volem que la certificació TIC sigui una acreditació que permeti que no hagis de fer un examen, com per exemple a les oposicions. Així, també anirem aconseguint un cert efecte crida. A més, també té una altra derivada: una acreditació oficial sempre facilitarà el reciclatge de treballadors veterans.

¿Quan entrarà en vigor aquesta acreditació?
L’Actic és ara per ara una prova pilot. Però abans de final d’any farem una presentació pública de l’acreditació i impulsarem una campanya comunicativa en llocs on la penetració pot ser molt important.

En l’àmbit empresarial i econòmic, ¿Catalunya serà TIC o no serà?
No només Catalunya, sinó tot el món. Ara bé, l’economia catalana està basada en els sectors agroalimentari, industrial i de serveis. Si el fet que Catalunya sigui TIC implica deixar aquests sectors, no sé si és un bon negoci. Les tecnologies de la informació i la comunicació han de servir per generar nous negocis, però també per mantenir l’ADN propi de l’economia catalana.
Potser ens convé com a país reduir la mida de les nostres indústries, però en cap cas ens convé passar a zero. Les economies que desertitzin les seves indústries perquè és més barat produir a la Xina, per exemple, patiran molt quan el preu del carburant augmenti i faci que el transport sigui insostenible.

En plena crisi, ¿creu que una de les millors inversions que pot fer una empresa és millorar la seva tecnologia?
En temps de crisi és un bon moment per invertir, però sempre amb imaginació i innovació per fer un salt qualitatiu. Cal usar la tecnologia per fer les coses diferents en el nostre negoci. És a dir, que podem analitzar com reconstruir i repensar el nostre negoci des d’un punt de vista tecnològic.

Vostè sempre ha defensat que es prioritzi la indústria catalana sempre que sigui eficient.
El sector de les tecnologies de la informació i la comunicació està molt globalitzat, però a Catalunya el tenim molt atomitzat. Com és natural, l’administració pública compra molta tecnologia. En funció de la manera com comprem aquesta tecnologia, estem configurant un sector. És evident que ens hem de relacionar amb les empreses grans, però també hem d’identificar les oportunitats que les empreses petites poden aprofitar. Hem de fer concursos públics de 10 milions d’euros quan tenen sentit, però pensem que si un concurs es pot dividir en dos de 5 milions es donarà opció a empreses més petites.
Com a administració, tenim el deure de saber quines empreses hi ha al país i si n’hi ha que poden donar el servei que necessita l’administració. Defensarem sempre que la compra pública és una manera de generar un sector tecnològic a Catalunya i en temps de crisi la capacitat de compra s’ha de posar a disposició de les pimes catalanes.

Des del punt de vista de les telecomunicacions, ¿avui es pot viure en qualsevol lloc del país sense patir per la cobertura de mòbil o accés a Internet?
Catalunya està fent passos i s’està invertint molts diners en el marc pla Catalunya Connecta. En temps de crisi fem un esforç per proveir els polígons de banda ampla i cobertura mòbil, i de televisió digital terrestre tots els nuclis de població. És cert que hi ha dificultats en comarques com l’Alta Ribagorça o el Solsonès per la gran dispersió de la població. Ara bé, la nostra convicció és que hi ha un 99,9 per cent de la població que té accés a aquests serveis. Per als casos difícils, com les masies aïllades, farà falta una solució via satèl·lit.

Aquesta solució és més cara.
El cost de la instal·lació terrestre respecte de la satel·lital és quasi el mateix. Només hi ha una diferència de 20 o 30 euros. Però és cert que no és una solució òptima, perquè el satèl·lit no permet veure els operadors privats catalans de televisió ni alguns canals de la CCMA o televisions locals. En tot cas, com a mínim, el satèl·lit és una solució transitòria a l’espera de la TDT.

Tots els estudis indiquen que el català té bona salut digital. ¿A què atribueix aquest èxit?
La xarxa ens permet una cosa que no ens permet el món analògic: viure en llibertat. La xarxa és purament democràtica. I això provoca que el català se situï on s’ha de situar, en alguns casos fins i tot per damunt del seu pes demogràfic real.

¿Com es fa per convèncer un líder com Nokia (l’agafo d’exemple perquè tots els seus terminals ja estan en català) de la necessitat que faci productes en català?
No és un mèrit únicament de l’administració. El paper de la societat civil catalana ha estat importantíssim a l’hora de tocar el punt feble. Nosaltres hem observat una demanda i hem parlat amb les empreses, en aquest cas amb Nokia, per fer-los entendre que no han de veure la llengua catalana com una despesa, sinó com una inversió a l’hora de localitzar un producte en un mercat concret, que li permetrà ser més competitiu i per tant vendre més.
Hem d’explicar a les empreses que el català és una oportunitat de negoci. No hem pagat ni un euro perquè es tradueixi res al català, però hem de ser radicals: si una empresa no té els serveis en català no pot participar en les licitacions de la Generalitat. En el cas de la telefonia mòbil vam posar la pressió on calia, en els operadors. Ho vam posar als plecs de condicions i Telefónica, Vodafone i Orange ho van demanar als fabricants de mòbils.