Diari digital d'Andorra Bondia
Vania, amb la seva filla gran, a la tenda on sobreviuen al camp d’internament kurd de Al Roj.
Vania, amb la seva filla gran, a la tenda on sobreviuen al camp d’internament kurd de Al Roj.

“Mare, ajuda’m a sortir d’aquí!”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: BonDia

Delfina Meireles no veu la seva filla des de fa quatre anys. Els que porta en un camp d’internament kurd. Les dues netes no han conegut cap altre món. Sona a drama llunyà? S’equivoquen: cada dia els mira als ulls, amb aquesta família instal·lada entre Andorra i la Seu d’Urgell.

A la Delfina se li escapen les raons de la geopolítica. També li és igual com la  seva filla petita es va veure embolicada  en guerres llunyanes. Però des de fa quatre anys corre amunt i avall, telefona, insisteix, es presenta a les ambaixades del seu país, Portugal, a les portes de Creu Roja, a Caritas, al Govern d’Andorra, demanant ajut perquè la seva filla sigui alliberada, pugui deixar enrere els dos camps i la presó per les quals ha passat en aquest temps, a la frontera entre Síria i la regió semiautònoma del Kurdistan iraquià. L’última porta a la qual ha picat és la de la síndica municipal de greuges de la Seu, Anna Martí. “No sé com podem intervenir des d’aquí però ho intentarem, com a mínim donar difusió i prepararé un informe per al Fòrum de Síndics per si podem fer alguna gestió a través d’Amnistia Internacional”. 

Vania és la tercera filla de Delfina. Divorciada d’un home que no li va donar bona vida, relata. La filla gran viu a Andorra i la segona, a la capital alturgellenca, on s’ha establert i on van néixer i creixen els dos fills. S’hi van instal·lar després d’una vida que les havia dispersat i fet moure’s entre el Portugal nadiu, Bilbao i Suïssa. Aquí, al país helvètic, concretament a l’aeroport de Ginebra, és on es va començar a gestar la tragèdia. Vania havia començat a treballar en un restaurant de l’aeroport per convertir-se després en hostessa de terra, explica la mare. “És molt bonica”, diu, mentre exhibeix una fotografia que, efectivament, mostra una jove abillada amb el vel islàmic de faccions més que atractives.

L’aeroport de Ginebra
Al restaurant de l’aeroport és on va conèixer el Melik, un jove de nacionalitat francotunisiana amb qui no va trigar gaire a casar-se. Després ell començaria a treballar com a guàrdia de seguretat. “És una persona meravellosa, és el que li vaig dir a la Interpol, el que sempre li he dit a la policia”. Delfina va viure amb ells els primers temps, també quan van tenir la primera criatura. “Ell feia que a la família mai no els faltés de res, ni a mi, i mai no em va voler ni un cèntim”. 

El 2015 és quan les coses es torcen. Delfina defensa que la jove parella va marxar cap a Turquia de vacances, en un viatge al qual li van proposar d’afegir-se. Ella va preferir venir cap aquí, a visitar les altres filles. “Ells van marxar cap a Turquia i ja mai més no els he tornat a veure”. Era el novembre del 2015.

Van passar els mesos sense que en tingués notícies. Fins que una nit d’ara fa quatre anys va rebre una curta trucada: “Mare, ajuda’m a sortir d’aquí!” Aquí era el camp d’internament d’Al Roj, on estan retingudes dones de combatents de l’Estat Islàmic a qui els estats d’origen no repatrien i d’altres que han estat víctimes de la violència d’EI, segons explica la premsa internacional.  Pel que fa a Melik, està empresonat. “Però no és un terrorista”, insisteix Delfina. I contra la seva filla tampoc no hi ha cap càrrec, li han confirmat les policies espanyola i andorrana, assegura. 

Com hi van anar a parar? Delfina afirma no saber-ho. En tot cas, només vol recuperar una filla i dues netes (a la petita ni tan sols l’ha arribat a conèixer)que sobreviuen en condicions infernals. Mostra més fotografies: aquestes de les minses tendes que a penes preserven dones i infants de la neu acumulada. “I aquests infants només coneixen els trets i les bombes”, es dol la Delfina. 

Desplega fotografies, però són les poques que li arriben, perquè tenir un telèfon mòbil al camp és punible. Les dones que en tenen els lloguen a la resta. El que ella tenia es va fer malbé quan van entrar els kurds a la tenda per fer una inspecció i per desfer-se’n el va llençar a un recipient amb aigua. 

Entre dones
Al mateix campament kurd per a presoners hi ha Yolanda Martínez, una madrilenya casada amb un marroquí nacionalitzat espanyol que consta com a l’únic jihadista espanyol en una presó siriana. Delfina hi parla sovint. Les dones captives s’ajuden entre elles. A Vania li arriben alguns diners de la seva sogra  perquè pugui comprar aliments (els kurds les acompanyen fora del campament) que completin la magra aportació que els donen. 

La font afegida de patiment per a l’àvia és la salut de les nenes: la petita necessita ser visitada per un cardiòleg.  Però durant l’últim any a penes han rebut ni la visita dels sanitaris de la Creu Roja a causa de la pandèmia. “Al  campament han emmalaltit de Covid quasi tots però ningú no ha mort. No em diguis que no és un miracle. Déu és gran”. 

“Mare
ajuda’m a sortir d’aquí!”
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic