Marta Llueca: “Hi ha persones que necessitarien fer teràpia però no s’ho poden permetre”

Marta Llueca ha estat recentment escollida presidenta del Col·legi de Psicòlegs. Entre els reptes que tenen per endavant hi ha el que planteja el Model Andorrà d’Atenció Sanitària, que pot suposar que els seus serveis estiguin coberts per la CASS.

Exposa que això significaria que es tractessin moltes persones que ara no ho poden fer. Fer que els professionals es col·legiïn i avançar en la conscienciació de la importància de la salut mental són altres fites.

Agafeu ara les regnes del Col·legi de Psicòlegs, ¿quins són els objectius que us marqueu?
A més curt termini, acabar d’oficialitzar el col·legi, perquè es va aprovar per llei a l’abril i ara tenim un cert temps per fer un seguit de papers i tramitacions. A la llei ens diuen que totes les persones que siguin contrac­tades en l’àmbit privat s’han de col·legiar. Els que tenen consulta no ens preocupen, perquè ja està controlat, però ara el que cal és trobar aquelles persones que treballin en llocs públics o empreses privades, que els arribi que, com que passem a ser un col·legi oficial i no una associació com fins ara, s’han de col·legiar, ja que abans no era obligatori. Hem donat com a data límit el 15 d’octubre. Estem molt engrescades i volem que les coses es moguin…
També estem molt atents al Model Andorrà d’Atenció Sanitària (MAAS). No sabem ben bé com quedarà però se’ns obre una porta. Ara haurem de veure si tenim cabuda dins aquest circuit, de quina manera, en quines condicions, què és el que ens proposen.

¿Què suposaria a grans trets aquest MAAS?
Fins ara una persona pot anar lliurement al professional i del poc que ens ha arribat sembla que la primera línia serà el metge de capçalera i dos o tres especialistes més, que serien els que derivarien als altres nivells. No sabem si compten amb nosaltres per a un segon nivell, un tercer…

A priori, però, ¿quina seria la vostra intenció, perquè s’obre una porta per poder estar convencionats, no?
Si realment tenim cabuda en aquest projecte, evidentment que sí que estaríem convencionats, jo ho entenc així perquè encara no hem tingut cap reunió i no hem pogut plantejar dubtes i per tant encara no sabem quina és la intenció, tot i que ens ha arribat que és aquesta. Seria la manera de poder-nos incloure-hi i llavors suposo que la CASS estipularia uns preus…

Això suposaria que moltes persones que no es tracten per problemes econòmics ho fessin.
Sí, és clar. Penso que és un servei que fins ara no és accessible a tothom, si som realistes, perquè hi ha moltes famílies que no s’ho poden permetre. Fer un treball psicològic anant-hi un cop al mes és molt complicat i haver d’anar-hi una vegada a la setmana, per exemple, suposa molts diners al final de mes i entenc que hi ha famílies que no s’ho poden permetre. Si entrés per la CASS obriríem portes a gent que ho necessita, que podria accedir més fàcilment.

També serviria per atendre persones amb altres patologies que no són pròpiament
mentals…
És també aquesta idea multidisciplinària que no treballes tu sol. Jo ho veig així i potser dins el col·legi no tothom comparteix la mateixa visió que tinc, però crec que és positiu entrar en aquest model.

¿Suposaria una manera molt diferent de treballar?
Hi ha companys que potser hi són reticents perquè aleshores haurà de ser un metge qui derivi la persona al psicòleg, i és delicat perquè fins ara érem com un cos totalment independent, ningú t’havia de derivar i eres tu com a professional qui feies un diagnòstic, una valoració, i veies cap a on anaven les coses, si calia o no tractament…, i ara amb aquest model serà com passar abans per un filtre i crea reticències, és comprensible. Els canvis sempre fan por.

¿Ja us heu posat en contacte amb el ministeri?
Estem a l’espera perquè no fa ni un mes que hem fet el canvi de junta. Hem fet alguna reunió de traspàs i és que hi ha molts petits temes i molta informació de nou. A l’estiu també s’atura tot una mica i suposo que a partir del setembre reprendran la qüestió.

¿El fet que tots els professionals s’hagin de col·legiar servirà per saber quants professionals hi ha al país?
Sí. Perquè fins ara era una associació i no n’hi havia l’obligació, tot i que sí que s’havien de col·legiar els que tinguessin exercici de professió liberal. Tenim controlats els professionals que estan en consultes privades. La llei diu que s’han de col·legiar totes les persones que estiguin contractades com a psicòlegs. Si tu, per exemple, ets psicòleg però estàs contractat per a una plaça de llicenciat sense especificar no tens l’obligació de fer-ho, és senzillament per a aquelles persones que estiguin treballant amb un contracte específic de psicòleg.

¿I amb els professionals que hi ha ara com ara al país n’hi ha prou per cobrir les necessitats?
I tant que sí, penso que sí. Crec que no és qüestió que necessitem més professionals amb consultes privades perquè no crec que omplim horaris i en canvi Salut Mental està totalment saturat, però no és perquè no hi hagi professionals sinó perquè el preu de la consulta és un terç que la consulta privada. No és perquè la gent tingui les agendes plenes i no et donin hora, perquè si truques a un psicòleg et donen hora aviat.

I els canvis del MAAS, si us suposessin més feina, ¿seria assumible?
Sí, crec que sí, però parlo sense tenir números. Penso que aquest no seria el problema.

I pel que fa a mancances d’infraestructures, ¿quines serien?
Penso que no hem d’oblidar les circumstàncies del nostre país i crear certes estructures específiques és un cost que com a país crec que no podem assumir. Per exemple, muntar un centre per a trastorns alimentaris. Això estaria molt bé però amb la realitat del nostre país, amb 70.000 habitants, penso que no seria factible.
Quant als professionals, la línia que s’ha seguit és que els psicòlegs tenen la llicenciatura i després cadascun d’ells s’especialitza a través de diferents formacions. Crec que els professionals del país poden respondre a la demanda que hi ha, simplement no hi ha certes estructures.

Sobta una mica veure que el servei de Salut Mental està col·lapsat i d’altra banda que els professionals poden assumir més feina...
Però el problema és de diners. A Salut Mental estan completament saturats. Els pressupostos són els que són...

Però l’OMS sempre alerta que les malalties mentals seran més importants en aquest
segle...
Penso que hi ha poca conscienciació d’aquest problema, la gent no li dóna el pes real que té, i quan no estàs bé això pot influir en tots els àmbits de la teva vida. Sempre es mira cap a un altre costat. Ara per ara la resposta és: “No hi ha diners per invertir.”

¿Els problemes s’han agreujat arran de la crisi?
Sí, cal pensar, per exemple, que perdre la feina t’afecta des del punt de vista laboral, però també personal, i va fent taca... La crisi agreuja els problemes que puguis tenir, però si no tens diners per pagar el lloguer menys en tindràs per pagar un psicòleg.
Hi ha persones que necessitarien fer un treball, fer teràpia, però no s’ho poden permetre, perquè, no ens enganyem, a Andorra hi ha gent que ho està passant molt malament.

¿I seria factible que des del col·legi poguéssiu oferir consultes gratuïtes, com per exemple els advocats?
Quan tu consultes un altre professional la consulta pot ser més puntual. Quant als psicòlegs, primer has de fer el diagnòstic, valorar, plantejar una teràpia... és molt més complex, ho veiem complicat de dur a terme. Sí que podria ser alguna cosa puntual, però en el nostre cas és difícil de fer. A més, penso que no és la solució.

Abans parlava de conscienciació, ¿realment ja s’ha vençut l’estigma de les malalties
mentals?
Crec que no i n’estem lluny. S’ha normalitzat o integrat dins el vocabulari: “Estic depressiu” o “tinc una depressió de cavall”, però a banda d’aquests mals usos seguim amb l’estigma i penso que encara hi ha molta feina a fer.

¿I com es podria abordar aquesta feina? Perquè això facilitaria que la gent amb problemes anés a consultar un psicòleg.
Això potser sí que ha canviat una mica i hi ha gent que ho expressa obertament: “He anat al psicòleg”... El que passa és que sovint, fins que no ho veiem, fins que no tenim el problema a sobre, no ens adonem de la importància que té, perquè a més el nombre d’habitants amb malaltia mental augmentarà. Però fins que no es tingui algú proper amb la malaltia la gent no obrirà els ulls, perquè encara hi ha qui és incrèdul amb els problemes mentals perquè no es veuen, és molt més fàcil veure algú amb la cama trencada. Com que no es veu, és més difícil.

I sembla, a més a més, que alguns trastorns de sobte són més presents perquè tothom en parla...
Sí, per exemple ara som a l’època dels TDAH. És claríssim que es dispara el nombre de diagnòstics i la comunitat de psiquiatres i psicòlegs està dividida, perquè hi ha qui posa en dubte aquesta malaltia. És cert que hi ha una mena de boom. Cal una sensibilització perquè fins i tot hi ha gent que diu: “Tenia TDAH i s’ha curat.” És un trastorn i t’acompanya de per vida, no et pots curar... pots aprendre a viure amb això i igual que el que no té TDHA.

Però aquests booms també poden ser contraproduents, perquè és com si es frivolitzés una mica, ¿no?
Sí, totalment. I és un perill perquè si hi ha un elevat nombre de diagnòstics n’hi pot haver algun de fals. Es generalitza i a aquells que realment sí que el tenen, a qui els dificulta el dia a dia i on cal treballar, se’ls oblida una mica. Aquest sobrediagnòstic és un perill.

¿Caldria reforçar el paper del psicòleg a l’escola per abordar determinades qüestions?
A l’Escola Andorrana es fa molta feina i penso que és una bona feina perquè es dóna importància al fet que s’està educant, formant persones, no només traspassant uns coneixements. És molt important sobretot la prevenció, acceptar la gent diferent... A l’Escola Andorrana sí que
es fa aquesta tasca de familiaritzar-se amb els trastorns, amb el bullying, amb els trastorns alimentaris...

En el cas de l’assetjament escolar, hi ha qui diu que ha existit sempre.
Hi ha moltes coses que han existit sempre i a les quals no s’ha posat remei. Les coses han canviat, per sort. Ara hem dit prou, respectem les persones. A l’escola es fa moltes coses, perquè és una porta oberta i fa molta por, perquè internet ha obert moltes portes.

Potser seria interessant que aquesta feina arribés a tots els sistemes.
Sí, a més, es fa aquesta feina i no se sap, no és coneguda. L’escola i els pares hem d’anar de la mà. Molts trastorns mentals que puguin sorgir a la vida adulta es poden prevenir de petits, amb aquesta informació, conscienciació. A més, es donen moltes diferències entre la persona que coneix la seva malaltia, que té les eines per fer-hi front, i aquell que no en té coneixement. És com dues persones que tenen la mateixa discapacitat física: hi ha diferència entre la persona que no ha estat treballada i una altra que ha après a integrar-ho... Amb la malaltia mental passa el mateix, primer acceptar-ho i després posar-hi solucions.

La prevenció, però, en qüestions mentals costa més de veure...
És més complicat i depèn de la patologia perquè n’hi ha que es poden prevenir, per exemple els trastorns alimentaris o addictius: pots aprendre a dir que no. Serien patologies en què la prevenció és clau i després hi ha trastorns més severs, cosa que és diferent. Penso que hi ha moltes coses a fer, per exemple, en les patologies que són més relacionals. I això és important aprendre-ho a l’escola.