"M'he volgut quedar a Milà"

En Daniel (prefereix no identificar-se) va arribar a Milà el 17 de febrer, un dimarts. Aquell mateix dissabte ja es disparaven les alarmes sobre la gravetat de la situació que enfrontava Itàlia. Des d’aleshores, aquest jove estudiant andorrà d’Economia i Administració i Direcció d’Empresa de la Universitat de Girona comparteix el confinament que viuen els italians. Amb tranquil·litat i sense dramatismes, assegura, encara que algun ensurt ha hagut d’enfrontar: el seu company de pis es va trobar malament durant uns dies. Però no saben si el va afectar o no el virus. Ell es troba perfectament.

Els primers dies que es va passejar per la capital de Lombardia van ser de relativa normalitat, relata. “Preníem precaucions, hi havia qui sortia amb mascaretes, però no anàvem més enllà d’extremar precaucions. No hi havia res tancat”. En pocs dies la situació va canviar. L’empresa on realitza les pràctiques li va oferir l’opció de marxar i recuperar les pràctiques més endavant, com la universitat. Però després de parlar-ho amb la família va optar per quedar-s’hi.

Els primers dies havien estat molt més complicats, però.El primer allotjament havia estat un hostal, “amb la de gent anant amunt i avall que hi havia i el risc que suposava”. “Vaig fer com vaig poder, sense anar a zones comunes i rentant-me les mans cada deu minuts”. Per sort, al pis que esperava poder entrar l’1 de març li van obrir les portes uns dies abans. Però amb ensurt, ja que el company es va trobar malament. “Vam trucar a l’assistència mèdica però van considerar que no era una persona vulnerable ni tenia símptomes greus i no hi podien destinar temps ni recursos”. Finalment, amb paracetamol i paciència va superar la crisi en un parell de dies. Queda la incògnita de si va ser el virus. En Daniel continua asimptomàtic. 

L’andorrà reconeix que comença a “estar saturat” del confinament, després d’una desena de dies. “Sort de la terrassa”. Des d’ella veu “famílies penjant cartells que asseguren que tot anirà bé, algun veí que surt a cridar bon dia als matins”, però de moment no ha viscut cap concert en directe, riu. “La gent del veïnat està en calma i això et fa sentir que tot està sota control”. 

Els primers dies havien estat més complicats, relata, fins i tot els previs al confinament, que es van viure amb molta incertesa i inquietud. “Al principi sí que hi va haver molta alarma social, amb la gent sortint a comprar desesperada; però jo he vist sempre tot l’estoc garantit”. Ell i el company de pis van sortir el primer dia a proveir-se de tot el que pensaven necessitar i des d’aleshores només han necessitat fer una incursió més per reposar aliments. “Jo veig la gent tranquil·la, cap signe de psicosi col·lectiva. Això és el que dona ànims.”