Multa de 120 euros mentre porta el pare, en cadira de rodes, a l’hospital

Podia recórrer la sanció i callar, però si ningú no denuncia, els responsables apliquen allò de qui dia passa, any empeny, i les solucions no arriben. I qui sap quantes persones més, es pregunta, es troben en la seva situació? El cas és que aquesta veïna de la Seu d’Urgell està indignada amb la multa, 120 euros, que es va trobar al cotxe en sortir de l’hospital de la ciutat, on havia entrat empenyent la cadira de rodes del seu pare, un octogenari de fràgil salut –el dia abans havia perdut la vista d’un ull. Cert, admet, que el vehicle havia quedat estacionat en la plaça reservada a minusvàlids. Però algú en l’estat del seu pare no s’atansa a aquesta condició?, es pregunta. I el seu cas, puntualitza, posa de manifest les dificultats que es troben dia rere dia, i des de fa tants anys, els usuaris del centre hospitalari i el CAP: no sempre i no per a tothom és senzill accedir-hi des de la zona blava i no hi ha cap espai habilitat per deixar el cotxe mentre s’acompanya un malalt. 

La sanció va ser imposada ahir a les 11.42. La conductora denunciada explica que havia acompanyat el seu pare a l’hospital perquè li practiquessin unes proves. Va optar per portar-lo amb el seu vehicle en comptes de trucar al 061 i demanar una ambulància. Entre altres raons, puntualitza, pel que costa sovint que el servei atengui la trucada. En arribar a la porta del centre, va aparcar el cotxe en la plaça reservada a minusvàlids i va entrar a l’hospital per demanar una cadira de rodes, un tràmit que va requerir una bona estona. Va tornar al cotxe, va acompanyar el pare fins a la porta del servei de radiologia i va sortir novament, explica, per canviar el cotxe de lloc. Va ser aleshores que es va trobar amb la sanció, per un import de 120 euros. 

Excés de zel de l’agent? O manca d’una certa empatia o fins i tot humanitat?, es pregunta. Perquè abans d’imposar la multa potser s’hauria pogut informar sobre les raons de l’estacionament: segurament incorrecte, admet, però obligat per les circumstàncies. “Què havia de fer? Si deixes el cotxe una mica més endavant et col·loques just en el lloc d’entrada i sortida de les ambulàncies”, argumenta. 

L’altra opció que tenen els usuaris, naturalment, és aparcar en les places de zona blava que hi ha al llarg del passeig Joan Brudieu. 

Maniobra complicada
Però imaginem la maniobra, demana l’afectada: ha de deixar el vehicle a una certa distància, entrar a buscar la cadira, tornar i fer baixar el seu pare del cotxe per asseure’l en una cadira que quedarà enmig de la calçada. Interromprà el trànsit i es posaran ella i el malalt en perill, adverteix. Per preguntar a continuació com és que en un equipament d’aquestes característiques no s’ha previst en tants anys cap solució a un problema que, aventura, segurament afecta moltes persones diàriament. “Abans d’aparcar-m’hi jo en la zona reservada a minusvàlids hi havia algú que esperava una noia que sortia caminant amb crosses, potser de rehabilitació”, exposa. “Com tanta gent cada dia. Com s’ho fan? Doncs igual que jo”, es figura. Arriscant-se a unes sancions en les quals, es pregunta, potser hi ha un excessiu interès recaptatori. 

“No vull ni pensar en quanta gent gran, dels que s’acompanyen l’un a l’altre al metge, es veuen en problemes similars, atabalats i amb les màquines de la zona blava, que a vegades ni funcionen”, s’interroga. 

Un ull perdut després d’una espera ‘eterna’
La sanció pot semblar peccata minuta, però alhora la gota que fa vessar la indignació en dues jornades terribles per a la família. Tot va començar, relata, dimecres a primera hora de la tarda, quan el pare es va despertar de la migdiada advertint que no hi veia d’un ull. El van traslladar al servei d’urgències de la Fundació Sant Hospital, on van arribar cap a dos quarts de cinc. El doctor que el va atendre va decidir derivar-lo a l’Arnau de Vilanova lleidatà, en no poder prestar-li l’assistència necessària ja que l’hospital –el de referència per a la comarca, s’ha de ressaltar, no disposa d’especialista en oftalmologia. No obstant, abans del trasllat va ser necessari fer-li una prova PCR i esperar el resultat. Tot i així, denuncia la seva filla, l’ambulància no va estar disponible fins a les deu de la nit. Finalment, arribarien a Lleida cap a la mitjanit. Previsiblement es va perdre un temps preciós per poder lluitar per preservar la visió de l’ull afectat i a hores d’ara la pèrdua és del cent per cent, es plany la família. Els fets han motivat la presentació d’un escrit davant del servei de reclamacions de l’hospital. “Contra els protocols, no contra les persones”.