Pascual Gràcia: “L’esforç que pot fer tothom és limitat, per tant cal prioritzar i centrar-se en aquells casos on realment fa falta”

Com s’ha passat aquest primer mes de confinament?

Des del principi vam dir que com a associació donem suport a la corresponsabilitat i demanàvem que en aquest cop econòmic, que és on podem contribuir, reclamàvem que es distribuís per tots els agents econòmics perquè cadascú pugui entomar una part i que quan tot això s’acabi la majoria d’empreses continuïn endavant. Vam considerar que era impossible que el Govern trobés una mesura que pogués cobrir totes les casuístiques perquè cada contracte és un món i per tant, és impossible trobar un marc legal que s’adeqüi a totes les particularitats, ho vam assumir i vam reclamar esforç de tots els propietaris perquè cadascú fes un esforç en la mesura del possible.

I s’han aprovat decrets que els afecten directament, amb els arrendaments dels locals dedicats a negoci.

Quan poses un percentatge de reducció, aquell inquilí que amb aquella rebaixa en té més que de sobres, no pagarà de més. I a l’inquilí per a qui el percentatge s’ha quedat curt, sovint els propietaris han de mirar de fer un esforç addicional, perquè si no pot pagar, no pot fer sortir els diners de sota les pedres. Llavors ens trobem que l’excés d’esforç que fa el propietari en determinats contractes li dificulta poder fer un sobreesforç en els inquilins que malgrat l’ajuda no s’hi poden acollir.

Han assenyalant alguns funcionament que no troben coherents.

Sí, hem posat com a exemple concret que hi ha comerços d’alimentació que facturen més que abans i en canvi tenen ajudes.  Això no és lògic perquè cal focalitzar les ajudes a qui ho necessita. Hauríem de fer que aquells que no ho necessiten no s’hi puguin acollir, no sé com s’hauria d’articular, però va contra el sentit comú donar ajudes a qui no ho necessita perquè estem dispersant esforços. O un altre cas que ens sembla molt punyent: hi ha alguns nous residents que van llogar residències d’alt estànding i van demanar posar el lloguer de l’habitatge a nom d’una societat per desgravar l’IGI. Què succeeix? Com que passa a ser considerat lloguer de local de negoci, s’han acollit a la llei i tenim residents d’alt poder adquisitiu que paguen lloguers reduïts o no en paguen perquè s’acullen a què la societat està aturada. En la situació actual... sabem que és legal, però èticament em sembla extremadament reprovable. Que es faci això en un país on estem tots tancats a casa, el que toca és dintre de les nostres possibilitats fer els millors esforços perquè la situació es redreci el més ràpid possible.

Estem a l’espera de l’aprovació de les noves mesures i sembla que hi haurà rebaixes de lloguers per particulars quan estiguin afectats per ERTOs. Caldria anar a mirar el cas per cas?

Estem totalment d’acord que l’habitatge és un bé de primera necessitat. Durant situacions excepcionals, si toquem tema salaris, entenem que aquí algunes mesures s’hauran de prendre per garantir dret a l’habitatge. Creiem que s’hauria de fixar una normativa que donés ajudes, ja fos en forma de condonació o carència d’una part del lloguer en funció del nivell d’ingressos de la llar. Perquè cal ser conscient que la capacitat d’esforç és limitada, i no sabem durant quant de temps s’haurà de mantenir aquest esforç, per tant, cal prioritzar i centrar en aquells casos on realment fa falta. A qui no se li toqui el salari, entenem que les despeses són les mateixes d’ara fa un mes i els ingressos se li mantenen, per tant la situació no ha variat i no seria necessari, crec que tothom ho pot compartir. On s’hauria d’actuar? En aquells casos  en els quals s’han vist afectats els ingressos de la llar i que aquests quedin per sota d’un determinat llindar. Entenem que no és el mateix qui estigui cobrant un sou de 1.000 euros i a més se li apliqui una rebaixa d’un 10%, que algú que estigui cobrant 5.000 euros i se li tregui un 10%. La capacitat d’estalvi no és la mateixa.

Però si en cobra 5.000 i se li fa una rebaixa important, no es pot trobar que no pugui seguir pagant el lloguer que assumia fins ara?

Algú que té poder adquisitiu alt encara que anés al límit de les seves despeses, probablement el que ha de fer és ajustar aquestes despeses. No és raonable que amb un volum d’ingressos elevats, això s’hagi de concentrar tot en una despesa. Segurament tenen marge per ajustar-ne d’altres. En canvi, algú que té un salari molt baix, en primer lloc no té marge i en segon lloc, siguem realistes, a posteriori caldria mirar el nombre de casos o instàncies de desnonament que hi ha hagut. Jo sé de casos de propietaris que si l’inquilí té problemes, el que s’ha fet és dir-li: “tranquil, quan la cosa es normalitzi ja en parlarem”. No dic que no hi hagi un cas concret, però estic convençut que gent que no pugui pagar un lloguer i s’insti un desnonament, no es dona.

La capacitat d’esforç és limitada?

Cal tenir present que l’esforç que pot fer govern, inquilins, propietaris i tothom és limitat, per tant, cal concentrar-ho allà on fa falta perquè si comencem a dispersar esforços on no és indispensable el que aconseguirem és quedar-nos sense recursos abans que aquest període de crisi finalitzi.

Tenen la sensació que fins ara han fet més esforços els propietaris que no pas altres agents?

Sensacions potser sí, raons no ho puc argumentar. És govern qui centralitza les propostes i qui tracta de trobar equilibri.

Hem parlat de lloguers, però i les hipoteques?

Si el plantejament es fa perquè cal garantir l’accés a l’habitatge, hem de ser coherents i hem de pensar que hi ha dues vies d’accés, el lloguer i la venda. I molt sovint a la venda s’hi accedeix via hipoteca, per tant, les mateixes mesures també haurien de ser per als que tenen una hipoteca perquè és el mateix cas. En aquest cas plantegem que s’haurien de poder beneficiar d’una carència de la seva quota hipotecaria proporcional a l’afectació que ha tingut al seu sou. I en salaris d’alt poder adquisitiu, no cal, ajusta les despeses. En canvi, gent amb ingressos i capacitat d’estalvi més baixa, necessitarien que el mateix impacte que ha tingut el seu sou el tingui en la seva quota hipotecaria en forma de carència. Quan la cosa es normalitzi i ja no tinguis aquesta afectació al teu sou, la hipoteca torna a la mateixa situació inicial.

Tenen constància de propietaris que es trobin en dificultats pel fet de no poder cobrar els lloguers o que se’ls hagi rebaixat els imports que cobraven fins ara?

Sí. Tenim constància d’alguns casos i fins i tot d’algun cas que ha anat a parlar amb una entitat bancària i que li han denegat l’ajornament de les quotes hipotecàries. I clar, quan tens afectació del 100% i a tu se’t continua girant la quota hipotecària, l’afectació és molt bèstia. I aquesta afectació tan brutal sobre les rendes... si tens molt lloguer residencial de moment no tens massa afectació, però si tens concentració en comercial o locals de negoci és que t’han tombat. Hi ha qui té marge d’adequació però hi ha qui no el té, sobretot no el tenen els petits propietaris.

Justament demanaven un tracte diferenciat.

Sí, reclamem que es tingui en compte el perfil del propietari perquè un propietari professionalitzat, que té una estructura darrera, normalment té els mitjans econòmics per capejar la situació, pot refinançar, té unes pòlisses, o contractes i té uns determinats marges que ja va negociar al seu dia i té una estructura de personal, professionals que l’ajuden, té accés a advocats i serveis jurídics per estudiar la seva situació i veure quines opcions té, té assessors fiscals, té gent que pot agilitzar les negociacions. Un petit propietari, algú que en el seu dia va comprar o va invertir en un pis per llogar-lo i té un complement al salari o a la pensió, en primer lloc no està pendent del BOPA, se n’assabentarà per la premsa però potser no sabrà com aplicar les mesures. Però el més preocupant és que no té els mitjans per adaptar-se ràpidament. Ara que età confinat a casa què ha de fer? Anar al banc per veure com pagar la quota? Són perfils i situacions molt diferents i nosaltres demanem que això es tingui en compte.

De cara al final de la crisi, quines perspectives tenen sobre el mercat de l’habitatge?

Fer prediccions és complicat, perquè hi ha qui parla de recuperacions ràpides i altres de lentes. Sincerament crec que si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta crisi tan sobtada és que cal reaccionar ràpidament a la nova situació que es produeixi.

Sense allargar les mesures més temps del necessari.

Quan s’aixequin les mesures de confinament i es vagi recuperant l’activitat el que no és raonable –i sí que sabem que es reclama des de determinats sectors– és mantenir aquestes mesures d’excepcionalitat indefinidament, quan dic això és que hi ha qui ho ha demanat durant 18 mesos. De veritat durant 18 mesos hi ha negocis que necessiten mantenir-se en un lloguer zero? Això no és un negoci! Quan s’aixequin les mesures i es recuperi l’activitat, igual que vas recuperant facturació, caldrà recuperar lloguer. I som conscients que no és factible mantenir la situació d’afectació dels lloguers indefinidament, perquè perdem de vista que en el cas dels negocis l’arrendador és un proveïdor més. En mesures que permetin recuperar o mantenir sous, hi estem d’acord perquè és la base per mantenir el consum. Després venen els proveïdors i som tots, inclòs l’arrendador. Al mateix nivell hi ha els deutes, el sector financer. En l’últim lloc hi hauria d’haver l’accionista, el propietari del negoci. Sincerament em sembla molt negatiu o molt poc seriós reclamar que es mantinguin mesures que afectin un dels proveïdors en concret i en canvi el que cal posar sobre la taula és que el propietari és l’últim que hauria de cobrar res.

I com es fa?

Mesures homogènies que valguin per tothom, no existeixen. En una situació d’excepcionalitat on no hi ha temps, cal prendre la mesura més grossa possible, i ja passat. Hem guanyat un temps important tant nivell econòmic com sanitari, però quan plantegem la reobertura, deixem al sector privat perquè trobi els acords que s’adaptin a cada cas particular. Hi ha negocis que han fet molta inversió, altres que no, uns que podran obrir abans i altres més tard, i no és el mateix una papereria que qui es dedica a vendre roba. I la majoria de propietaris entendran que un cop superada la crisi el que cal és que l’inquilí pugui recuperar el seu negoci perquè sinó et quedaràs sense ingressos.

Per tant, fer-ho de manera progressiva en funció del negoci?

És clar. I aquí la millor recepta és que amb total honestedat i transparència, es posin sobre la taula les necessitats de cadascú i renegociar cas per cas. Una situació que a dia d’avui ja s’està donant.