Reobertura tristota a la Seu

Dilluns auster a la Seu d’Urgell. O tristot. Segons es miri. Els clients tornen a freqüentar bars i establiments d’hostaleria, gimnasos i instal·lacions esportives. Tot marcat per fortes restriccions (o no prou fortes, és opinable) i un ambient de desconfiança: això durarà?

El dilluns s’aixeca molt fred a la capital alturgellenca. No convida a seure a les terrasses, si més no, fins a tocar de migdia, i això només al sol. Estan pràcticament desertes. “Algun client s’hi ha assegut, però vaja, jo l’he posat per posar-la”. Victòria Mateu diu que pel seu establiment ha passat “poca gent” durant el matí, “però els que ho han fet venien amb ganes”. Ho corrobora la Susanna, l’única clienta que hi ha en aquests moments al local. “Es trobava a faltar el cafè amb llet i poder xerrar una mica, estem perdent la vida social, està tot tan trist, no veus ningú pel carrer, sembla una ciutat fantasma.”
    
La conversa deriva cap a un to lleugerament pessimista. “És que aquest segon tancament ha estat més dur que el primer, i ara obres i penses que serà per a poca cosa, perquè la gent està molt apagada i ja veurem quant dura.” Ho diu la propietària d’Els escoberts, que confessa que estava ben preocupada perquè no es permetés ni aquesta obertura. “Aquí a banda de teteria fem venda de cistells de Nadal per a regal, i si ni els pots ensenyar, malament.” Amb tot, calcula que perdrà la meitat de la facturació.
    
Els carrers són els d’una ciutat en dilluns. Però un dilluns estrany. “Camino com una mica confús”, enmig encara d’un sentiment de somni desagradable. S’expressa així Arnau Orobitg, meitat poeta i artista plàstic, meitat pastor: acaba de tornar d’una estada estiuenca tenint cura dels ramats alpins. “No me’n refio gaire que això duri; arribarem al gener i vindrà la tercera onada”, es tem.
    
Hi ha qui ha rebut aquesta escletxa de normalitat amb un alleujament molt concret. La Maite no deixarà passar ni un dia sense tornar a la piscina. Nedar és per a molts una necessitat absoluta, un exercici difícilment compensable amb altres opcions: les adolorides cervicals ho reclamen amb urgència. Al gimnàs fan comptes amb la mensualitat amb els socis, als que reben amb un somriure immens. “Per fi hem pogut tornar”.
    
Tornem als bars. El Plana, una institució a la Seu,  fa posat de resignació: l’escassa mitja dotzena de clients que es reparteixen dins i fora del local farien un matí ben fluixet, normalment. Avui és per conformar-se. “I qualsevol dia tornem a tancar, ja veuràs”. Fora seuen el Daniel i l’Oriol. “Com ho trobàvem a faltar! Necessitem aquest punt de socialitzar-nos al carrer”, reconeixen. “Tantes restriccions ens estan erosionant, però amb cura i precaució tot es pot fer”, coincideixen.
    
La Lourdes, la Judith i la Viviana seuen a l’interior del Bar Nou. “Por? Mai. Però sí precaució.” Tenien ganes de veure’s però sobretot, asseguren, volien ser presents des del primer dia per fer un cop de mà a un sector que les està passant molt negres. “A més a més, bona falta que ens feia que obrissin, perquè és una complicació per a la gent que treballa i ha de dinar fora. Com ho fas? D’entrepà cada dia a dins del camió”