Sàmper veu “cert desconeixement” amb relació a l’accés a les pensions

El representant dels pensionistes al consell d’administració de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), Lluís Samper, fa set anys que ajuda la gent gran a fer tràmits relatius a la seguretat social. Durant tot aquest temps s’ha adonat que, en general, hi ha “un cert desconeixement entre les persones grans sobre quins són els passos que han de seguir” per demanar una determinada prestació, “a la qual possiblement tenen dret i no ho saben”. Una de les coses que, molt sovint, es desconeix és que qualsevol jubilat amb ingressos per sota del llindar establert pot veure complementada la seva pensió amb una part no contributiva. En aquest cas el que s’ha de fer és demanar hora als serveis d’atenció primària dels centres de salut o als departaments de social dels comuns per saber si realment es reuneixen totes les condicions legals per optar a aquest complement. Un dels requisits indispensables és la residència a Andorra des de fa més de set anys. La sol·licitud  s’ha de lliurar a Tràmits del Govern o dels comuns. 
Les persones que reben una pensió d’invalidesa i no sobrepassin el llindar estipulat també poden intentar millorar-la, però en aquest cas s’han d’adreçar a la CASS per veure  si compleixen tots els requisits necessaris i se’ls atorga un complement no contributiu. A més, també poden demanar una revisió mèdica per determinar si s’ha produït una variació respecte al darrer grau d’invalidesa valorat. De la mateixa manera, també pot ser complementada la pensió de viduïtat amb caràcter vitalici si es compleixen els requisits establerts i es demana a la CASS, però això no es preveu per a la pensió de viduïtat que té caràcter temporal, la pensió de jubilació anticipada i la pensió d’orfenesa.
D’altra banda, les persones més grans de 65 anys que mai han cotitzat a la seguretat social o si ho han fet no tenen dret a una pensió vitalícia poden optar a una pensió de solidaritat (no contributiva) presentant la sol·licitud a Tràmits dels comuns o del Govern. L’ordenament jurídic preveu que sota determinats supòsits d’ingressos baixos i residència de més de set anys es pugui formalitzar la demana. 
D’aquesta forma, segons explica Sàmper, “paradoxalment persones que no han cotitzat mai poden tenir una pensió igual al salari mínim i altres que han cotitzat molts anys, fins i tot 40, la poden tenir per un import molt inferior, que pot arribar a ser la meitat o menys”. Les persones amb discapacitat també poden optar a la pensió de solidaritat, ja sigui sencera o parcial, si tenen, entre altres requisits, una edat compresa entre 18 i 65 anys  i un grau de menyscabament igual o superior al 60% valorat per la Comissió Nacional de Valoració (Conava). “Un llindar econòmic més alt i la no exigència legal d’obligats familiars són els trets principals que diferencien aquesta prestació de la destinada a les persones grans”, explica Sàmper. 
Un altre aspecte que també es desconeix sovint és que passats tres anys de la data de compliment dels 65 anys ja no es pot reclamar el dret a la pensió de jubilació en forma de capital. Sàmper es mostra disconforme en aquest precepte. “Com que la immensa majoria de persones que han cotitzat poc al país no hi retornaran mai, penso que les cotitzacions els haurien de ser retornades en marxar, com fan a Suècia. Nosaltres ens estalviaríem interessos i elles s’emportarien un capital que encara conservaria un cert poder adquisitiu, que passats els anys ara es perd”,  afirma Sàmper.

“Les pensions de vellesa i d’invalidesa han perdut molt del poder adquisitiu que tenien fa uns anys”

Sàmper valora “negativament” la congelació de les pensions dels últims anys. “Aquells jubilats que tenen estalvis se’n van sortint, però aquells que no en tenen passen per greus dificultats econòmiques, tot i que en alguns casos se’ls pugui complementar la pensió de jubilació de la CASS, que de mitjana no supera els 600 euros”, va indicar el representant dels pensionistes al consell de la CASS. Segons Sàmper, tant les pensions d’invalidesa –“que nominalment són un 50% més baixes que fa uns anys perquè es calculen de forma diferent”– com les de vellesa “han perdut molt del poder adquisitiu que tenien fa uns anys”. A més recorda que l’augment fixat per a enguany per a les pensions és del 0,40%, “només per a aquelles inferiors al salari mínim”. Pel que fa a les pensions de solidaritat, explica que “si no m’equivoco l’augment serà enguany de l’1,7%, que és el que ha variat el salari mínim, valor que es pren com a referència”. Sàmper defensa que hauria d’existir una tretzena paga per als pensionistes, com passa a les administracions i en algunes empreses privades. “Constituiria una millora important que ens acostaria una mica més als nivells de pensions dels països veïns, on la pensió mitjana supera els 1.000 euros mensuals perquè hi dediquen el 13% del PIB, mentre que nosaltres només hi esmercem un 6%.” Així mateix, considera que s’hauria de posar límit a la concurrència de pensions compatibles entre si, com la de jubilació i la de viduïtat. “Això contribuiria a fer més just i solidari el sistema, en harmonia amb les reduccions que operen sobre les pensions de jubilació quan superen dues vegades o més el salari mínim”, va opinar Sàmper.

Aposta per canviar l’article 180 de la llei

Si algun article de la Llei de la seguretat social s’ha de canviar, segons Sàmper, és el 180, que obliga a haver cotitzat 60 mesos dins dels 72 anteriors per obtenir una prestació, ja sigui de viduïtat, d’invalidesa o qualsevol altra. I és que aquesta és “una premissa difícil de complir, sobretot en la darrera etapa de la vida laboral, durant la qual, per posar un exemple, algunes persones grans estan fora del món laboral perquè tenen cura dels seus ascendents i per tant no cotitzen a la CASS”. Aquest article fa que es quedin sense prestació econòmica “assegurats que han cotitzat 40 anys o més”. Per aquesta raó creu que cal fixar un període de carència en línia amb el que estipula el Codi Europeu de Seguretat Social, que Andorra va ratificar el 2005. “Per exemple, per poder gaudir de la pensió de viduïtat aquest text legal fixa un mínim període de carència de cinc anys, sense que hagin d’estar compresos dins dels 
sis anys anteriors al fet causant.” 
D’altra banda, Sàmper aposta també per donar un nou destí i nom a la prestació de la CASS mal anomenada “capital defunció”, una prestació destinada als drethavents d’aquelles persones assegurades que moren quan encara es troben dins del món laboral i cotitzen. “Es tracta més d’una ajuda a l’enterrament que d’un capital defunció perquè escassament cobreix el cost del sepeli. Em sembla discriminatori que no en puguin gaudir com a drethavents els familiars de les persones jubilades ni les persones amb discapacitat que es troben fora del món laboral. Per la seva naturalesa, em sembla lògic que la prestació es faci extensiva a tots els assegurats, si no estem ocasionant un greuge”, explica.