“Són camps de concentració sense forns per matar-los”

Cinc dies. Només cinc dies, però suficients per fer-se’n una idea, per palpar la realitat que viuen la desena de nens que ens visiten cada estiu al Principat i que provenen dels camps de refugiats sahrauís. Cinc dies, suficients per refermar-se en el projecte de Vacances de pau, i més encara per “treballar més i aconseguir projectes que ajudin a viure aquestes persones en unes condicions dignes i mínimes de vida, almenys que tinguin aigua i llum, i construir pous o fer cases més resistents”, va explicar la presidenta de l’Associació d’Amics Solidaris amb el Poble Sahrauí (Adsaps), Lluïsa Hurtado, que amb la Goretti i l’Enric van viatjar la setmana passada als camps de refugiats sahrauís, a Algèria, amb una seixantena de persones procedent d’altres organitzacions cooperants de Catalunya. 
“Ens van acompanyar a cada lloc que anàvem militars algerians i passes moltes tanques de filferro, és com una gran presó. Quan vam arribar als camps, al desert, ens acompanyaven militants sahrauís. Als camps, si volíem anar a algun lloc sempre ens acompanyaven les dones grans de la família”, explica la Lluïsa. No van tenir cap sensació de perill, però sí “de viure com en un camp de concentració”. “Quan arribes al desert és com si fos un camp d’aquells, però sense forn per cremar-los i matar-los”, comenta amb l’emoció a flor de pell. Després d’uns dies encara no ha pogut assumir ni pair l’experiència viscuda. “No entenc com tolerem que persones que viuen aquí prop visquin sense llum, sense aigua, sense casa, sense futur”, comenta amb plors la presidenta de l’Adsaps. 
Contenta de visitar la seva nena Mainaha, que ja és tota una dona i que per l’edat ja no pot venir amb el programa Vacances en pau, la Lluïsa explica que la família ha fet grans esforços per pagar estudis a ella i les germanes, però que “elles mateixa saben que poc futur poden donar a les professions que han estudiat allà, als camps”. Tot i això, la Mainaha li explicava que havia tret molt bones notes gràcies a la seva estada a Andorra, que l’havia ajudat molt. “Estan conscienciats que allà no tenen cap futur”, explicava la Lluïsa. 
Cinc dies plens d’emocions i d’experiències viscudes que han servit perquè l’Adsaps cridi encara en veu més alta que aquests refugiats necessiten la nostra ajuda per sortir d’una realitat en condicions indignes, amb una porta tancada al futur, per uns governs internacionals que només han sabut donar-hi solució amb un sac de farina i de cereals per família, aguantant així més de 40 anys.