Tornar a viure després d’un dol

La pèrdua d’un ésser estimat sempre és una situació difícil de suportar. La presidenta de l’Associó Marc G. G. (Ajuda mútua davant la pèrdua), Rosa Galobardes, ho sap de primera mà perquè fa gairebé un decenni que el seu fill Marc, de 17 anys, va morir sobtadament mentre conduïa una moto. Aquest fet inesperat va capgirar la seva vida i al llarg dels anys ha après que “per curar el dol s’ha de tocar fons per sortir-ne més fort, en comptes d’ocupar el temps per no pensar-hi”. D’aquí neix el llibre Sempre junts, la primera obra que ha escrit Galobardes on “vomita” els seus sentiments, les seves vivències i la seva recerca personal per transmetre a les persones que també han perdut un ésser estimat el camí que ella ha escollit per “tornar a viure”. Com? Pensant en els moments feliços que han viscut junts. La presentació del llibre tindrà lloc el 19 de maig i l’endemà sortirà a la venda a les llibreries en català i en castellà.

“M’ha costat vuit anys poder escriure els meus sentiments”, explica Galobardes. L’obra comença el divendres 13 de maig del 2011, el dia que va rebre la fatídica notícia, seguint pels especialistes que va visitar per poder superar el dol (metges, mèdiums i sessions de regressions) fins com ho viu com a mare en l’actualitat. A més, afegeix que els primers capítols són “bastant durs”, perquè exterioritza “amb molt detall” com va viure la pèrdua del seu fill. Una de les escenes que considera que podria impactar molt el lector és el moment en què relata com escull la roba del seu fill per enterrar-lo. Ara bé, la idea d’escriure el llibre se li va ocórrer ara fa uns cinc anys, després de conèixer especialistes com Anji Carmelo o Lujan Comas, que la van animar a posar blanc sobre negre a la seva història. “Intenta-ho, intenta-ho, em deia Carmelo”. Fins que l’any 2019, i arran d’un problema de salut, va començar el llibre Sempre junts. “Vaig deixar-lo i reprendre’l diverses vegades, fins que al cap d’uns nou mesos el vaig acabar del tot” i va insistir que amb l’obra no pretén convèncer ningú, simplement comparteix com va actuar ella, és a dir, buscant què era la mort. “El que jo no podia fer amb el meu fill era ubicar-lo en un cementiri i oblidar-me’n”, matisa.

D’altra banda, Galobardes afirma que escriure el llibre ha sigut una mena de teràpia i considera que és una nova etapa on ha aconseguit transformar el dolor en l’amor incondicional envers el seu fill Marc. “Al principi el buscava i ara sé que el tinc. Ell ha estat el meu mestre”, indica.

Un altre punt que també tracta dins l’obra és la necessitat de trencar el tabú sobre la mort i trobar un equilibri per normalitzar-la. Segons argumenta Galobardes, tothom hauria de parlar a casa sobre la mort i, sobretot, de com volem que sigui el nostre enterrament. “La mort forma part de la vida, el meu fill Marc m’ho ha ensenyat”. 

Cal destacar que el llibre també ve acompanyat d’un escrit en castellà del seu marit, Paco González, tres capítols finals escrits pel seu fill Àlex González  i un text de tots els companys de classe del Marc.

Il·lustracions autobiogràfiques
La il·lustració del llibre és del germà gran del Marc, l’Àlex González, i representa la història de la seva família davant la pèrdua del Marc a través de la figura de la seva mare. 

Així, la silueta de la dona és Galobardes, formada per diferents capes en 3D on a l’interior es representa un paisatge muntanyenc. De la capa més interna a la més externa veiem que al cel hi ha el rostre del Marc sense ulleres, perquè tothom pugui associar-lo al seu difunt, detalla Galobardes. Després hi ha les muntanyes i algunes capelles que simbolitzen Andorra i seguidament apareixen tres persones que d’esquerra a dreta són: Paco González, Rosa Galobardes i Àlex González. En la capa més externa s’hi troba una gosseta, la Yuca, que també va formar part de la família quan va morir el Marc. Per acabar, també hi apareixen papallones, que simbolitzen la transformació que experimenten les persones després de viure un dol.