Torralba aposta per recuperar la gratitud i la ductilitat per respondre a la crisi actual

La 17a edició de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell es va dur a terme ahir al vespre en la modalitat “online”, a través del canal YouTube del Bisbat d’Urgell, i amb el doctor Francesc Torralba com a ponent principal. El director de la Càtedra i professor a les facultats de Filosofia i Teologia de Catalunya i a la Universitat Ramon Llull va parlar de “La crisi com oportunitat: valors per afrontar-la”, i va apostar per recuperar els valors de la gratitud i la ductilitat, fer-nos conscients de la interdependència i de la fragilitat de les persones.

L’arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, va introduir l’acte, i va  aprofitar les paraules inicials per tenir un record per tots els qui més han patit en aquesta pandèmia; i també va agrair l’esforç i el treball de totes les persones que han atès els malalts, i que fet que es poguessin mantenir els serveis essencials.

Torralba va iniciar la seva reflexió posant en valor el concepte “crisi” com un trencament, la majoria de les vegades vingut de fora, que és un moment idoni per replantejar-nos els nostres valors i que ens permeten aprendre. Hi ha dos actituds davant la crisi: fomentar el gen egoista o fomentar el gen altruista. Des del punt de vista de l’ètica cristiana la crisi de la pandèmia ens ha fet veure com ens hem descentrar i anar envers les persones que més ho han necessitat. El Dr. Torralba va intentar sintetitzar l’actual crisi amb 5 paraules:

Incertesa: la pandèmia ens ha parat, ens ha fet canviar i cancel·lar els nostres plans, agendes, activitats i això ha generat en nosaltres incertesa. Davant aquesta incertesa hem d’intentar viure la virtut o valor de la humilitat: no podem predir el futur, no podem veure l’horitzó, hem de reconèixer els nostres límits en el diagnòstic i en el pronòstic de la situació. Som febles, limitats. Per tant, cal viure de la humilitat.

Vulnerabilitat: un virus ens fa adonar de la fragilitat de la nostra vida i de la nostra incapacitat de respondre malgrat els nostres avenços tecnològics i científics. De manera concreta, la societat ha centrat la mirada en els més vulnerables de la societat: les persones grans, els més fràgils econòmicament, les famílies que han perdut éssers estimats i no els han pogut acomiadar. Davant aquesta vulnerabilitat la virtut o valor a conrear que ha sorgit és la cura: cura per mi mateix, cura pels altres, cura pels més dèbils, cura del sistema social que ens permet viure. Necessitem cuidar-nos mútuament.

Complexitat: la crisi actual ens fa descobrir la complexitat del nostre món que s’oposa a les solucions fàcils i superficials. El nostre món és complex, és en xarxa. Sols no ens en sortim. Necessitem compartir amb els altres i això exigeix diàleg. Necessitem teixir complicitat amb altres en tots els àmbits: polític, cultural, científic, etc. Això s’oposa als nous populismes que venen solucions fàcils amb un fort accent electoralista però que resulten absolutament insuficients per problemes complexos.

Interdependència: a tots els nivells, econòmic, social, sanitari, polític... No som una illa, una bombolla. Per sobre de la meva pròpia comoditat la crisi sanitària actual ens posa de relleu com cal cultivar la solidaritat, sortir de nosaltres mateixos i del nostre propi món i zona de confort per intentar ajudar els altres. El món es descobreix com no estàtic sinó dinàmic, tot flueix, tot està interconnectat. El que passa a la Xina té repercussions amb el que passarà al meu poble.

Volatilitat: La pandèmia ens posa de manifest com tot és volàtil i hem de ser dinàmics. Els plans estratègics cauen, els escenaris canvien molt ràpidament. Les programacions s’esfumen. Les seguretats es trenquen. Cal adaptar-nos. Per això cal conrear el valor i virtut de la ductilitat, la flexibilitat i adaptació.