Diari digital d'Andorra Bondia
Xavier Rechi amb la seva família.
Xavier Rechi amb la seva família.

Un andorrà a l'ull de l'huracà


Escrit per: 
A. Doral / Foto: BonDia

Va ser a la Llombardia, a Bèrgam, zona zero a Europa del devastador terratrèmol sanitari, que van començar a quallar el Queda’t a casa, el Resistirem; on van ser els primers a fer música des de les finestres i on els infants van començar a il·lustrar tanta grisor i desesperança amb dibuixos multicolors onejant als balcons. És també una de les zones que més ha patit. I on encara es miren de reüll qualsevol desescalada. Aquí és on viu des de fa cosa d’un any l’andorrà Xavier Rechi. Arquitecte de professió, va recalar a Itàlia el 2011, acabada la carrera i seguint les passes de qui s’havia de convertir en la seva dona –es van conèixer durant un Erasmus, a Portugal–. Metgessa. Especialitzada en malalties infeccioses. “Estava molt centrada en la tuberculosi o la sida, una feina que habitualment tenia poca visibilitat”, recorda l’andorrà. Ara, com els seus col·legues, lluitant contra el coronavirus, s’ha situat al centre de l’huracà.

“Al principi tot eren incerteses, tests que donaven molts falsos negatius i obligava a aïllar metges que havien estat en contacte, la informació que arribava de la Xina era poc fiable, tot eren pors”. L’hospital on treballa la dona va ser un dels primers a enfrontar-se al que s’acabaria convertint en pandèmia. Però aleshores encara no ho sabien. No sabien quasi res. “Fins que tres o quatre setmanes després ja van començar a organitzar-se, a rebre ajuda de metges colombians, russos, xinesos”.

Bèrgam, involuntari laboratori de proves del que vindria després, també es va veure embolicat en un dens debat al carrer sobre si havien primat els interessos del lobby industrial per sobre de la salut. “És cert que en dues setmanes va haver-hi un creixement exponencial dels casos” i després es va generar un caos entre la indecisió de fer una zona vermella, l’arribada dels militars i, finalment, tancar tota la Llombardia. “L’error va ser no tancar de seguida”, considera Rechi. “Es parla de pressions de la indústria, però no està demostrat; en tot cas, es va acabar tancant, però no a principis de març com hauria calgut”.

Com a Andorra mateix, o a Espanya, mentre l’epidèmia es desenvolupava a Xina “ningú no pensava que ens arribaria i ningú no es va preparar”. Un cop el virus corria ja pel país, absolutament desfermat, “fins i tot va haver-hi intenció política per amagar, per disminuir la cosa”.  Va ser letal.

Ara que arriba el moment d’intentar reenganxar-se amb la vida anterior al virus, a passos petits, “la gent comença a estar una mica empipada, perquè hem estat tancats dos llargs mesos i veiem com els altres països es comencen a obrir abans que nosaltres”. No té clar, reflexiona, “per què no aconseguim fer les coses gradualment, si és que no s’ha pogut o no s’ha volgut; la gent està molesta per exemple amb el tema de les escoles, que en la majoria dels països sembla que tenen pensat com solucionar-ho i aquí no s’hi tornarà fins al setembre perquè no s’hi pot garantir la seguretat”. Un dels problemes, apunta, és la manca d’entesa entre el govern central i els regionals.

 Veure la llum

Ara comencen a respirar una mica, a veure la llum. “Jo ho he portat bé, treballant a fons, encara que amb la dona fent tantes hores a l’hospital i dos infants, ha estat complicat”, explica. Sobretot amb una dona que no ha parat, que a penes ha pogut descansar. A canvi, petites satisfaccions: “El que més gràcia ens ha fet és veure com en altres llocs es va anar replicant el que fèiem per superar-ho”, confessa, com ara els concerts de balcó a balcó. En donar-se ànims, la població de Bèrgam sí que ha estat un model.

Andorra
Ull
huracà
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic