Un missatge de text com a prova de vida

El missatge és simple: “Si hi ha un + vol dir que són vius. Si no ens contacten en quatre dies entenem que ja no hi són”. D’aquesta manera es comuniquen els amics i familiars que no han pogut fugir d’Ucraïna amb l’Olesia Smirnova, que la setmana passada va perdre tres soldats. Ella, de 42 anys, originària de Kíiv i mestra de francès, espera pacient des de l’hotel del Tarter on viu amb la seva filla de 16 anys. Només amb el seu fill, de 22, i que, “com és home”, s’ha hagut de quedar allà, intenta parlar-hi cada dia. “Però no sempre té accés al subministrament elèctric i a vegades passem setmanes sense poder-nos contactar”. “L’únic bo”, es consola, “és que com que està estudiant, no té l’obligació d’anar al front”. 

Fa tot just un any, la vida de l’Oliesa era “normal”. Vivia en un barri “normal” de la capital amb la seva família, treballava com a mestra en una escola “normal” i la quotidianitat transcorria sense trasbalsos. Fins que va arribar el 24 de febrer a les cinc de la matinada i el president rus, Vladímir Putin, va donar l’ordre d’engegar una “operació militar especial” a Donetsk i Lugansk. En menys de 24 hores, Putin va incomplir la seva paraula i els bombardejos es van estendre a diferents regions del país, incloent-hi Kíiv. “Quan va començar la invasió, tenia molt clar que jo no fugiria, però quan vaig veure des de la finestra de casa com queia un artefacte, vaig decidir que havíem de marxar immediatament”, recorda l’Olesia. I és que tothom a Ucraïna sabia que hi havia una zona del país, la del Donbass, que estava en guerra des de fa gairebé una dècada. El que ningú es podia imaginar és que Rússia atacaria per totes bandes; “el meu cervell encara no ha processat tot el viscut l’últim any”, reconeix aquesta ucraïnesa que, malgrat els milers de quilòmetres que els separen, avui té un record especial per als seus compatriotes.

Però tornem a la fugida de Kíiv. “Vam fer la maleta amb l’imprescindible i amb altres dones i infants de la família vam agafar el cotxe en direcció a Polònia. Les carreteres estaven col·lapsades i tot era caòtic. Vam canviar el rumb i vam anar cap a Moldàvia; vam necessitar dos dies per fer un viatge que abans es feia en menys de sis hores”, recorda l’Olesia. El 5 de març, ella i la seva filla, posaven per primera vegada els peus al Principat. 

En un primer moment es van allotjar al pis de la seva germana, que fa anys que viu a Andorra, però té quatre fills i la convivència era complicada. Gràcies a la col·laboració entre el Govern i un privat, ara viu en un hotel amb altres refugiats ucraïnesos amb qui pot compartir experiències i neguits. “Aquests dies estan sent complicats, perquè ningú sap què passarà. Diuen que Putin intensificarà els atacs i estem tots molt nerviosos”. Per intentar evadir-se de tot plegat, l’Olesia compon cançons sobre el seu país que després comparteix a les xarxes socials en un vídeo que edita amb fotografies que conviden a la pau. “És la meva manera de desfogar-me, perquè encara avui em sembla impossible que això estigui passant de veritat”, diu.