Vanesa Freixa: “El món que coneixem col·lapsa i cal un canvi de model alimentari”

Els pallaresos Vanesa Freixa i Pepe Camps signen el documental ‘No a l’os’, que demà es projectarà als cinemes Guiu (set de la tarda). Volien donar veu als pastors que, més enllà de la pèrdua econòmica, pateixen un dany emocional quan el plantígrad ataca els ramats. Ara bé, l’animal actua com ha d’actuar. Però... i l’Administració?  A banda, Freixa té unes idees claríssimes sobre el futur que se’ns tira a sobre. 

‘No a l’os’. Un documental per explicar què?
El vam començar en un moment que al Pirineu hi havia agitació al voltant del plantígrad. Vint anys després de la reintroducció ja es començaven a notar els efectes sobre els ramats i l’activitat  pastoral. Nosaltres som del Pallars Sobirà i veiem com al sector ramader s’aixecava una revolta. 

Fort.
També vèiem que sempre que sortien notícies, als mitjans apareixia aquella bel·ligerància entre el sector ecologista i el sector ramader, que ho patia però no sabia ben bé com explicar-ho. En canvi, si tenien l’oportunitat era més fàcil que generessin empatia envers la resta de la població, que té una mentalitat generalment urbana, allunyada del món rural. 

Quins són els arguments d’aquest no a l’os?
Doncs bàsicament perquè l’os menja ovelles. És un animal que té una dieta omnívora i sí, és cert que menja fruits del bosc, però sobretot quan s’atansa la hibernació necessita proteïna animal. 

El conflicte està servit.
L’arribada d’un gran carnívor demana unes adaptacions al sector ramader que no ha fet: canvia de muntanya, deixa de pasturar on ho havies fet tota la vida, i els pares. O el fet d’ajuntar ramats de diferents explotacions, això porta beneficis d’una banda, perquè tens un pastor durant l’estiu que et paga l’Administració, però en barrejar ramats es transmeten malalties. 

Més baixes.
Quan es fan públiques les dades, es parla de tants per cent i semblen minsos: un 2% de baixes a França ocasionades per l’os, però són un miler d’animals. De diferents pastors. Afecta l’economia però també la part emocional, no és fàcil encaixar la mort dels animals amb què tens vincle.

Ens ho podem imaginar. 
L’os quan ataca, quan passeja per les muntanyes a l’estiu, ocasiona moviments en els ramats, que corren perquè tenen por, i això produeix pèrdues a posteriori, en avortaments. 

Exemplars com Cachou...
Bé, ell segueix el seu instint. El problema som les persones. Nosaltres no tenim posicionament a favor ni en contra, sinó que expliquem una situació en un context. Són les polítiques decidides d’un dia per a l’altre. També és cert que per una situació d’urgència: l’os s’extingia. 

Té raó.
Un dia els exterminem i al dia següent, sense entesa de l’Administració i les poblacions locals, es reintrodueix. La conseqüència és que els maten, com a Cachou, que l’enverinen. Si no hi ha una gestió activa per a la convivència del pastoralisme i la reintroducció dels grans carnívors, això anirà a més. 

Tot és qüestió de diners?
No, ningú vol baixes. Els podem pagar més o menys correctament (una altra cosa és la paperassa i com triguen els ajuts, anys) però els pastors no volen baixes, volen seguretat a la muntanya, això volen. 

Aleshores?
Hauríem d’intentar conviure totes les espècies de l’ecosistema. Però això demana una gestió per part de l’Administració que s’avanci als atacs. Un control exhaustiu dels exemplars i que se’ls pugui espantar de manera contundent.  

Sona difícil.
Demana uns dispositius a les muntanyes, efectius posats per l’Administració, perquè no li faràs fer al pastor. Que l’os amb el temps aprengui que és perillós acostar-se als ramats. 

Os a banda, és cofundadora de l’Escola de pastors. 
Els números ho avalen: ara està la catorzena promoció, s’hi han format més de 400 persones. Hi ha demanda, i en un sector que demana a crits un relleu. 

I està en transformació.
Amb una relocalització de la producció agroalimentària, a conseqüència de la crisi energètica. Hem de reforçar la pagesia no industrial, extensiva. Hem d’afavorir una mirada positiva cap al sector, perquè no és la primera opció laboral de la majoria, no ho oblidem. 

No ho sembla, no.
Durant dècades hi ha hagut una campanya d’imatge contra el món rural, les feines del rural: s’associava a una feina sacrificada, on no et guanyes la vida, de la qual has de fugir. Ara són pocs però hi ha gent jove que s’hi vol dedicar. Ara bé, se l’ha d’ajudar a començar. 

Els que sí volen...
Són gent de molta formació, que tria l’ofici per conseqüència, coherència amb com entenen la vida. Aposten pel cooperativisme i la producció ecològica: és la producció que cal a Catalunya. 

Per què?
El món que coneixem col·lapsa i cal un canvi de model alimentari.  

Visió més bucòlica que real? 
Bucòlic ho és si tens la sort de dedicar-te a l’ofici, si el fas de cor. El contacte amb els cicles naturals, amb la vida. Jo no voldria una altra cosa. Però no és bucòlica quan penses en les inversions que demana i com és de difícil d’accedir a la terra, és gairebé un somni de privilegiats, i més ara que hi ha grans capitals que estan comprant terres per especular amb ella.