Xavier Espot, cap de Govern: “Els membres de l'Executiu ens vacunarem quan toqui i amb la vacuna que toqui”

Diu que els moments anímicament més baixos el van sorprendre quan la situació va semblar controlada. Que la major part dels ciutadans que s’hi dirigeixen és per felicitar-lo per la gestió de la pandèmia. I que els 230 milions que ha costat de moment fer-hi front es cobriran sense que calgui apujar els impostos. Que hi haurà molt probablement passaport sanitari, i que no ens fem il·lusions amb la Setmana Santa.

Quantes vegades s’ha demanat: ‘Per què m’ha hagut de tocar a mi!?’
Gairebé cada dia des que va començar la crisi. Però de la mateixa manera que tens moments que et sents una mica superat per les circumstàncies, immediatament també et domina un sentiment de responsabilitat i també d’orgull d’encapçalar el Govern d’un país amb uns ciutadans i unes ciutadanes que han estat molt a l’altura de les circumstàncies.

Nits d’insomni, n’ha tingut gaires?
Per sort, dormo bastant bé. Certament, no tant com abans de la crisi sanitària. És evident que l’estrès i la preocupació no les pots aparcar i que t’acompanyen al llit.

S’ha permès unes vacances?
Des de l’inici de la crisi sanitària fins a l’agost, res. Ni un dia de festa. A l’agost vaig fer quinze dies de vacances, però amb els consells de ministres pel mig. A la tardor em vaig permetre un parell de caps de setmana, i després, ja res.

Ho acumula, per descomptar-s’ho l’any que ve?
Des que soc cap de Govern no he fet mai més de quinze dies de vacances, i això seguirà així.

Com s’ha evadit, en els pitjors moments?
Des que es va poder, sortint a córrer. Intento córrer deu quilòmetres dos o tres dies a la setmana, és el que més m’ha ajudat físicament i també anímicament.

Lectures?
Ara tinc a la tauleta les Memòries d’Òscar Ribas. Soc molt eclèctic, he llegit novel·la, assaig, una mica de tot. I he tornat, com altres vegades a la meva vida, a El raïm de la ira, de Steinbeck, que explica d’una forma colpidora els estralls econòmics i socials associats a una crisi. En aquest cas, el crack del 29. Veure que en el passat han succeït fets similars, tant o més greus que la crisi actual, et dona una altra perspectiva. La crisi de la Covid no té precedents, però també hem de saber que no és ni la primera ni l’última que viurà la humanitat.

Enganxat a l’actualitat?
No he mirat gairebé gens la televisió. He intentat abstreure’m del bombardeig informatiu de la Covid. M’informo a través dels diaris, que llegeixo al matí, i si cal els acabo al vespre, però res de tele. La que tinc és per mirar sèries.

Quines?
It’s a Sin, sobre un grup de nois homosexuals a la Gran Bretanya dels anys 80, en ple boom de la Sida, com se’ls estigmatitzava i es considerava que era una mena de càstig diví als seus pecats, d’aquí el títol. A l’època era molt jove i per tant no vaig viure el que s’hi explica, però m’ha colpit.

Moments d’especial desànim en aquest any de pandèmia?
Paradoxalment, potser els moments més baixos han arribat quan la situació semblava millorar i et podies relaxar mínimament. Al pic de la crisi estàs tan focalitzat a la resolució dels problemes que sorgeixen a cada moment, la tensió és tan alta, que ni el cos ni la ment et permeten decaure. És quan et relaxes que et passa factura l’estrès acumulat. Això ha anat passant, però amb l’experiència aprens a contextualitzar i a relativitzar les coses.

Quin és el ministre més animós del gabinet?
Tots hem passat per alts i baixos, i tot i que n’hi ha de tarannà més positiu, en moments de crisi he comprovat que les diferències s’equilibren. En qualsevol cas, quan un ministre està desanimat el que necessita és que el cap de Govern estigui al seu costat. També m’ha tocat el contrari, desinflar un optimisme que potser em semblava excessiu o infundat. Tant l’optimisme com el pessimisme, en excés, influeixen en l’objectivitat a l’hora de prendre decisions.

S’ha hagut de sentir retrets pel carrer?
Moltíssima gent m’ha aturat pel carrer, s’ha posat en contacte amb mi o m’ha vingut a veure al despatx. He de dir humilment, però també sincerament, que quasi tots ho han fet per felicitar-nos. La majoria té la percepció que el Govern ha fet una bona gestió, que ha estat al seu costat i que els ha ajudat en un moment de dificultat.

Tothom?
Evidentment hi ha casos feridors, qui s’ha quedat sense feina o no ha percebut a temps la prestació que li tocava... Motius n’hi ha centenars, és cert. Però mai he tingut sensació de por ni mai no m’han increpat. Estar a l’abast de ciutadà és una de les virtuts del nostre país.

S’ha vacunat? De fet, s’ha vacunat algun ministre?
Ens vacunarem quan ens toqui, segons la franja d’edat i amb la que ens toqui. No tinc coneixement que cap ministre tingui un factor de risc específic, per tant anirem desfilant per edat. El primer serà el ministre Benazet, que és el més veterà.

Hi ha qui sosté, i no és precisament cap indocumentat, que hauríem pogut importar d’Israel una partida de vacunes considerable i abans que les Pfizer i AstraZeneca.
Això no és així. No hem tingut cap oferiment del govern d’Israel ni de cap altre govern del món. Hem tingut moltes ofertes d’intermediaris i distribuïdors que hem acabat descartant després que les analitzés el comitè tècnic perquè no complien els requisits de traçabilitat que ha de tenir qualsevol vacuna. Ni el ministre de Salut ni jo ni el meu Govern assumirà la responsabilitat d’adquirir i administrar als ciutadans vacunes que no compleixin totes les garanties.

Ha costat que arribessin les vacunes de França. Vist des d’ara, assajarien altres vies, com han fet altres petits estats?
Tenim la via Covax oberta, que també s’ha retardat. Vam prioritzar les vies bilaterals i multilaterals ordinàries. Hem explorat altres vies que no van prosperar, perquè en situació de pandèmia el subministrament de vacunes està molt blindat. Es va acordar que els països tercers enclavats a la UE ens en subministrarien a través de la UE. Hem tingut molta sort, perquè la majoria de països només tenen el mecanisme de Covax. Els pocs casos de països que s’han abastat directament és perquè tenen una relació bilateral privilegiada.

La gestió de la pandèmia ens ha costat de moment 230 milions d’euros. Qui ho pagarà, d’on sortiran els diners, i fins quan ho estarem pagant?
La meitat d’aquesta quantitat correspon a crèdits tous amb l’aval de Govern. Una part substancial d’aquests crèdits els retornaran els mateixos prestataris. La resta són despeses directes a càrrec dels pressupostos generals, i que efectivament s’hauran de pagar.

Com?
Amb l’emissió de deute. Evidentment, això generarà un dèficit que aquest any calculem en 100 milions d’euros, i l’any que ve, uns 65. Òbviament, aquest dèficit també s’ha de pagar. Hem posat les bases perquè quan passi la pandèmia l’activitat econòmica es reprengui de manera que tornem a tenir ingressos suficients per fer-hi front. Creiem que tenim la capacitat de tornar aquest deute sense haver d’incrementar els ingressos de l’Estat per la via dels impostos.

El veig optimista. Podrem salvar el mercat de treball?
Estem fent tot el que podem perquè així sigui. Totes les mesures tenien l’objectiu de salvaguardar el teixit productiu i per tant els llocs de treball. Hem destinat la xifra astronòmica de 40 milions d’euros a pagar ERTOs. Precisament per això: perquè les empreses puguin sobreviure i conservin les plantilles. El mateix amb les reduccions del lloguer dels locals.

I després, què?
Segurament, algunes d’aquestes mesures caldrà d’allargar-se més enllà de la crisi sanitària. Totes les institucions financeres internacionals ja adverteixen del risc que suposaria treure el respirador automàtic tan bon punt acabi la pandèmia. Haurem de calibrar-ho molt bé. Això vol dir mantenir les ajudes actuals? Les adaptarem a les noves circumstàncies, com hem anat fent des de l’inici de la crisi. Tenim els ERTOs fins al juny, mirarem què fem amb les reduccions per als locals, depèn de la situació per Setmana Santa, i hem obert la porta a prorrogar els terminis dels crèdits tous.

El pitjor, ha passat?
Vull creure que sí. La vacunació i l’efectivitat que està tenint ens demostra que estem veient la llum al final del túnel.

Quarta onada, descartada?
No li sabria dir, perquè si alguna cosa ens ha ensenyat aquest virus és que és absolutament imprevisible.

Ens hem d’anar fent a la idea que necessitarem passaport sanitari, o com se li acabi dient, per moure’ns com abans?
És molt probable. La decisió no està encara consensuada a nivell europeu, però hi ha moltes possibilitats que això s’hagi de tirar endavant. Per això ens hi hem anticipat, estem en converses amb la UE i si hi ha alguna iniciativa d’aquestes característiques a ningú se li escapa que ens hi hauríem de sumar.

La mobilitat catalana: diria que hem negociat des d’una posició de debilitat...
Per què ho diu?

Dues vegades ens hem quedat amb la frontera tancada, i les dues vegades ens ha agafat per sorpresa. Estem pagant una posició ‘tèbia’ al Procés?
No ho crec. Hem de separar les coses. A nosaltres la Generalitat mai no ens ha transmès la seva insatisfacció. Al contrari. Crec que no és un problema de posició negociadora. Hem fet el que havíem de fer, des de l’inici. Més enllà del que poden dir persones pretesament expertes en política exterior que escriuen tribunes al BonDia cada setmana, hem negociat amb la Generalitat perquè el govern espanyol ens va indicar que tenien la competència delegada. Aquestes són les normes i així hem procedit. Hi ha un grup de treball que es reuneix cada setmana, contactes personals de ministres amb conselleres, jo mateix amb el vicepresident Aragonès, i la nostra demanda era clara, diàfana, reiterada i legítima.

Però la decisió ha sigut negativa.
Sí. I no ens satisfà. Però això no significa que no hàgim tingut capacitat de negociar. Però al final és una decisió unilateral. La Generalitat té altres problemes i segurament no acaben de copsar ni de conèixer prou la permeabilitat i la interrelació entre els dos territoris, ni l’impacte que aquesta decisió té per als ciutadans i ciutadanes d’Andorra, molts dels quals són d’origen català. Ens esforçarem a explicar-ho perquè ho acabin d’entendre. Tot i que sembla que és una qüestió vinculada al confinament perimetral decidit pel Govern espanyol, així que estem en contacte permanent amb les dues administracions.

Podem esperar turistes per Setmana Santa?
Ara mateix tot apunta que no. Ens seguirem esforçant perquè sigui possible.

I la diversificació econòmica? No acaba d’arribar i el monocultiu del turisme s’ha demostrat suïcida.
Fa deu anys que ho defensem. D’aquí l’obertura econòmica i l’acord d’associació, que en serà sens dubte la clau. Però és un procés lent. Els fonaments d’una economia bastits al llarg d’un segle no es reverteixen en deu anys.