S’innova prou, a Andorra?

Existeix la imatge generalitzada que hi ha pocs projectes innovadors a Andorra. Però la realitat és una altra; projectes innovadors en estat embrionari sí que n’hi ha; el que passa és que les administracions han destinat escassos recursos a formar els emprenedors perquè sàpiguen buscar finançament per materialitzar aquests projectes en empreses viables.

Amb l’excepció d’alguns països anglosaxons, la innovació està amenaçada de fet per defectes estructurals de la cultura i l’organització social, empresarial i política que es resisteixen a evolucionar, immunes a l’onada de canvis tecnològics que estan sacsejant el planeta i que impedeixen o obstaculitzen el desenvolupament del teixit empresarial que es basa en la innovació.

En resum, els factors clau de desànim que s’oposen intrínsecament al progrés i a la innovació tecnològica són els següents:

–La desprotecciñó social que històricament ha patit l’emprenedor.

–El desestímul escolar, familiar i social, incapaç de generar un esperit emprenedor. –La inexistència d’eines, per exemple a la universitat, que orientin l’estudiant que vulgui convertir-se en empresari.

–Les poques o nul·les ajudes que arriben de l’administració.

Un emprenedor és un professional que desestima un lloc de treball convencional en una empresa convencional per crear el seu propi negocia partir de la visió d’un nou nínxol de mercat, en una decisió que li requreix convertir-se en autònom i deixar una feina per compte d’altri, i el salari més o menys assegurat que això comporta. Si hi afegim el fet que l’emprenedor sovint inverteix en els seus projectes els seus estalvis i els dels seus familiars, el facor risc s’incrementa de forma espectacular.

L’entorn familiar també contribueix al desànim del potencial jove emprenedor, perquè pocs pares estan disposats a assumir el risc que comporta una feina autònoma encara que el fill presenti l’expedient més brillant de la seva promoció. A més, és extremadament estrany que l’estudiant descobreixi a través de la universitat la seva vocació emprenedora, perquè fomentar aquesta vocació no figura lamentablement entre les prioritats dels nostres centres educatius. Però si, tot i així, l’estudiant persevera en la seva vocació emprenedora, li serà dificilíssim trobiar a la facultat els coneixements necessaris per sortir-se’n, perquè els estudis d’emprenedoria i innovació tenen una presència molt minoritària en els programes acadèmics.

Per un camí o per l’altre, el resultat és que els projectes innovadors, que per definició són escassament compatibles amb les garanties tradicionals que requereixen les entitats financeres, no acostumen a rebre cap tipus de préstec, ajuda o finançament avantatjós per part de la banca local.

Tot i aquesta col·lecció de dificultats, i paradoxalment, els family offices i els inversors privats que temps enrere invertien en el sector immobiliari i en els mercats organitzats, disposen avui d’un excès de liquiditat perquè han deixat d’invertir, per raons òbvies, en aquests sectors, i necessiten noves oportunitats d’inversió que sovint només troben en projectes d’innovació o de base tecnològica capaços de generar grans plusvàlues per comparació amb projectes o empreses tradicionals.

Per generar la confiança que necessiten aquests inversors és imprescindible disposar d’una idea realment innovadora, una memòria que desenvolupi el projecte i un pla de negoci que en demostri la viabilitat i rendibilitat, però la realitat és que pocs dels nostres emprenedors –i quan dic nostres, em refereixo als que hi a a Andorra– disposen de la formació i les eines per presentar un projecte en aquestes condicions.

Per fer front a un futur fonamentat en la innovació cal primer de tot formar els emprenedors, però també els polítics, els funcionaris i de fet, tota la societat, per eliminar les traves burocràtiques i socials que ara mateix suposen un obstacle per a l’únic factor de creixement empresarial que s’intueix en un futur pròxim.