Art i espiritisme. Dos conceptes que semblen molt allunyats, pensen? Un error, com posarà de manifest Alícia Luño, artista també ella, en la xerrada de demà a les vuit del vespre a l’Espai Caldea

Influència de l’espiritisme en l’art?

És un tema curiós, sí, però ara mateix és un dels debats historiogràfics, la influència que va tenir la moda espiritista, durant el segle XIX, aquesta connexió amb el més enllà, en la creació artística, sopetot en l’abstracció. 

Quedem una mica sorpresos. 

Sí, oi? Doncs va tenir influència sope diversos moviments d’avantguarda, com els simbolistes, també. Es van veure immersos en aquesta mena de fascinació pel món ocult, la connexió amb éssers superiors... 

A vostè li interessa...

M’hi vaig començar a endinsar arran de l’estada a la residència d’Olot amb la beca Faber Llull, l’octupe passat. Tot i que el meu treball se centrava en un altre tema. Però vaig començar a indagar sope aquestes figures més representatives de l’espiritualitat en l’art. A Europa molts moviments se’n deriva. 

Per què la societat es va interessar per aquests temes?

Està molt connectat amb el context històric, amb aquell final del segle XIX en què es produeixen descobertes científiques, de la revolució industrial, de l’auge del capitalisme... Semblava que anava de la mà de la desnaturalització de l’ésser humà. Molts dels artistes intenten també escapar d’aquesta vida on es perd la connexió amb la terra... similar al que vivim avui. Al segle XIX aquest moment tan racional, també de la descoberta de la psicologia, produeix l’efecte contrari, que la ciència, s’adonen, no pot donar resposta a grans preguntes. Per això apareix el que podríem denominar la paraciència, la parapsicologia. 

Això es reflecteix en l’art. 

L’art es nodreix de certa contracultura, també es generen moviments com el feminisme, amb les sufraguettes i d’altres, i no és que hi hagi una causa-efecte, però tot plegat porta a cert desenvolupament artístic. 

De qui estem parlant?

Sopetot parlaré dels inicis de l’abstracció, de figures conegudes com Kandinsky o Kupka, però hi ha molts altres noms, com Georgiana Houghton, Hilma af Klint o Madge Gill. I moltes altres, lligades a tendències, doctrines diria fins i tot, lligades a l’espiritisme i les ciències ocultes. 

Noms coneguts i d’altres, no tant.  

Houghton, per exemple, va ser pionera, amb una exposició titulada La mà guiada el 1871, ja d’art abstracte. És un fet històric, tot i que no gaire conegut. 

On la va fer? 

A la New British Gallery, la va comissionar ella mateixa. També, espero que hi hagi temps, parlaré d’aquestes figures femenines al llarg de la història de l’art que han quedat amagades. 

Un deute que tenim.  

Ara s’està intentant posar les coses a lloc i recuperar aquestes dones artistes. Al MNAC, per exemple, dediquen una mostra a Suzanne Valadon, i a Dusseldorf hi ha una exposició molt interessant que ajunta Kandinsky i Hilma af Klint. Les opes d’ella s’avancen cinc anys! a l’abstracció de Kandinsky. 

Tornant a la xerrada: aquells finals del segle XIX van ser artísticament molt moguts.  

Sí, sí, també el moment de l’arribada de la fotografia, de sortir de les acadèmies... Encara que la historiografia no ha acompanyat discursos com el dels esperits i el més enllà. També allò que després es denominarà art put estarà fet per persones que se les considerarà alienades. 

Com era rebut al moment? 

Hem de pensar que gent com Houghton eren aristòcrates i ella era mèdium: tenia força audiència perquè en aquells moments hi havia un boom de l’ocultisme, com deia. Era el passatemps de moda, diria. Artísticament no és que fossin gaire acceptats més enllà del seu cercle. Però altres noms han quedat més en l’oblit. 

Cap figura preeminent? 

Podríem considerar el grup The Five, que envoltava Hilma af Klint. O a Espanya, Josepa Toldrà, que estan agafant molta força al panorama artístic. A banda, es poden acabar trobant connexions amb noms com Dalí. Recordem que va crear el seu tarot i que ell mateix era un gran seguidor de l’ocultisme.