Va sortir a pescar truites una mica més amunt de Bordes d’Envalira i el que va trobar va ser una arma blanca dels segles XIII o XIV, en bon estat de conservació i que el protagonista d’aquesta història, Manuel Liñares, ja ha dipositat a Patrimoni.

L’atzar té aquestes coses: fa dos decennis llargs, des que es va establir a Andorra, que pesca als nostres rius, però mai abans ho havia fet en aquest sector de la Valira d’Orient, una mica més amunt de Bordes d’Envalira. Aquesta vegada ho va fer a instàncies d’Eloy Caramés, company seu d’escapades, que li havia promès un paratge sensacional. Així que es van calçar les botes, van saltar a l’aigua, i Eloy va anar remuntant el corrent per la dreta, i Manuel Liñares, per l’esquerra. Era el matí del 3 de juliol, no portaven ni mitja hora amb la canya tirada, i va i es fixa en una cosa metàl·lica que hi havia als seus peus: “Amb la bota li vaig donar un copet, a veure. Brillava, vaig allargar el braç, en vaig retirar les dues pedres que la mig ocultaven, em va sortir això i vaig fotre un crit: ‘Eloy, vine cap aquí, que acabo de desenterrar Excalibur!’”

Val a dir que de vegades la fortuna té cops amagats de justícia poètica. Com el mateix Liñares adverteix, “estic segur que molts altres pescadors hi havien passat per sobre abans que jo. Però des de sempre tinc la dèria de retirar tota la brossa que trobo a l’aigua, llaunes, plàstics, el que sigui. No tothom ho fa”. I d’aquí el premi, que d’altra banda s’hauria pogut guardar per a ell però que va decidir entregar de seguida al departament de Patrimoni d’Encamp, que l’ha acabat dipositant, com és preceptiu, al ministeri de Cultura. “De seguida vaig tenir la intuïció que podia ser un objecte de cert valor històric i no vaig dubtar-ho ni un moment. És el meu deure, i ho tornaria a fer. Quan em van dir el que era, una mica més i caic de cul.”

Amb raó, perquè aquest pedaç de ferro rovellat és amb tota probabilitat una daga dels segles XIII o XIV, segons els experts consultats, amb l’etnòleg Robert Lizarte al capdavant. Una arma blanca, més gran que una navalla i més petita que una espasa, que servia per punxar més que per tallar, que podia fer-se servir tant com a ganivet com a arma de defensa, i que hem d’imaginar completa: el pom, que fa 8 centímetres,  devia anar recobert d’una peça de banya o fusta; i la fulla, mesurada des de l’embellidor en forma de T –i que és precisament el fragment que va cridar  l’atenció de Liñares–  frega els 9 però està seccionada, amb un tall sorprenentment net. Habitualment, la fulla d’una daga triplicava la longitud del pom, així que podem induir que aquesta s’enfilava fins als 27 centímetres, que no està malament. Afegim la beina en què anava enfundada i ja ens podem fer la pregunta òbvia: qui portava un artefacte com aquest, i com va anar a parar a la Valira d’Orient, en un sector no precisament transitat?

Com hi va anar a parar?

La primera qüestió cal abordar-la des de la premissa que es tracta d’una daga probablement d’ús comú, sense cap decoració que en delati un propietari especialment benestant. Per a un pastor seria més pràctic dur una navalla tipus pallaresa que no una arma més voluminosa com aquesta. Probablement va pertànyer a algú que per a qui podia ser-ne útil la versatilitat, sobretot la possibilitat de fer-la servir per defensar les seves propietats: potser un traginer, un comerciant... o un contrabandista. Que anés a parar al riu pot suggerir que hi va ser llençada de forma conscient, però no sempre és necessàriament així i també hi ha la possibilitat que hi acabés arrossegada per una revinguda d’aigua. Per al que els nostres experts no tenen resposta és per al tall net que presenta la fulla.

En qualsevol cas, el cop de fortuna de Liñares s’afegeix al jaciment de gravats rupestres descobert al maig sobre Meritxell pel bander Ferran Teixidó, i al tinell que el també bander Àlex Font va topar-se al febrer cap a la banda de Perafita. Totes tres, troballes degudes a un cop de fortuna que han acabat on han d’acabar aquestes coses: al servei de Patrimoni. I com que una cosa no treu l’altra, els déus van premiar el nostre heroi d’avui amb una estupenda jornada de pesca: van caure una trentena de truites, amb mosca i sense mort, com és norma de la casa, i que es devien endur un ensurt però que avui neden tranquil·lament per la Valira d’Orient. A banda de la daga, és clar.