Diari digital d'Andorra Bondia

Castellciutat: fortalesa, però no gaire


Escrit per: 
A. Luengo / Dibuix: Serra i Parsa (Arxiu Casimir Arajol)

28 de setembre del 1713: el general Moragues i els dos centenars d’homes que integren la guarnició de Castellciutat -quatre companyies del regiment e la Diputació i dues companyies més de miquelets- rendeixen la fortalesa a les forces borbòniques comandades per Antonio Gandolfo. Amb honors, això sí: als defensors se’ls respecta vida i hisenda i se’ls permet conservar les armes: com a la desventurada guarnició de Fort William Henry a El último mohicano: només en van escapar Uncas i Ojo de Halcón! Falta encara un any per a la caiguda de Barcelona i la rendició de Cardona -les últimes places fortes en mans dels partidaris de Carles d’Àustria- i el futur de Moragues és ben sinistre: acabarà, segur que ho recorden, penjat de forca ben alta, i el seu cap s’exhibirà fins al 1727 en una gàbia al Portal del Mar de Barcelona.

Però aquesta és una altra història i si enparlem avui és perquè el setge del 1713 constitueix la primera aparició de la fortalesa de Castellciutat a la història militar de l’era moderna: lògic perquè, com explica aquesta tarda Albert Villaró, ara amb el barret d’historiador, al local social de Castellciutat, la fortalesa s’acabava d’erigir: va ser l’estiu del 1692, i a iniciativa del baró de Preu, governador de Berga, i del duc de Medina Sidonia, virrei de Catalunya, escarmentats després de l’ocupació francesa de la Seu, l’any anterior i amb el general Noailles com a dolent de la funció. Aquella humiliació no es podia repetir, així que van buscar un emplaçament perquè l’enginyer milanès Ambrosio Borsano hi erigís una fortalesa que exercís de contrapès a la inquietant, amenaçadora i sensacional mola de Montlluís.

Diu Villaró que hi va haver altres ubicacions possibles -Tremp, Tresponts- però que de seguida es va imposar la lògica: Castelleciutat s’aixeca en un turó de 770 metres d’altura, posició estratègica que domina l’accés a l’Urgellet. Sobres les restes de l’antic palau vescomtal, i al voltant de la Torre Blanca, es va construir un sistema de fortificacions segons les directrius de la poliorcètica moderna, inspirada en el gavatx Vauban -el pare de Montlluís, per cert. És a dir, murs massius, capaços d’absorvir l’impacte de l’artilleria, i la clàssica silueta estrellada que redueix al mínim els angles morts i on proliferen tenalles, ornabecs, revellins, reductes i bastions -quins noms formidables. Teòricament, és clar, com va quedar clar a la prfimera oportunitat, que va ser aquesta del 1713.

Insisteix Villaró que els deixebles de Vauban no eren tan il·lusos com per pretendre aixecar fortaleses inexpugnables, sinó tan sols obstaculitzar l’avanç d’un exèrcit invasor. Fer la punyeta, vaja. A Catalunya se’n van plantar una dotzena de la mateixa estirp que la de Castelleciutat, que es va completar just a temps de la Guerra de Sucessió amb la ciutadella, projectada aquesta per l’enginyer flamenc Jorge Próspero de Verboom. Pero no tot eren flors i violes: a banda de les presses amb què es va construir -a mitjans segle XVIII ja s’havia caigut una ala, i les reparacions eren un pou sense fons- la fortalesa tenia un punt molt dèbil: el turó de Benavarre, més elevat encara que Castelleciutat, i una amenaça temible si l’enemic hi instal·lava una bateria.

La rendició de Moragues -per gana, segons les cròniques: un clàssic- va ser la primera d’una llarga i poc honrosa llista de capitulacions: el 1719, de nou els francesos, ara amb el duc de Berwick al capdavant, ocupen la Seu -i deroguen, per cert, el Decret de Nova Planta. Hi tornaran el 1793, a la Guerra Gran, amb el magre consol que el general Dagobert mort de seguida i els gavatxois es retiren a Montlluís. El 1822 el baró d’Eroles instaura l’efímera Regència d’Urgell, fins que Espoz y Mina el fa fora després del setge reglamentari, i de guerra en guerra arribem a la tercera i última carlinada, on la Seu, ocupada pels carlins l’agost del 1874, es convertirà en l’últim bastió del pretendent Carlos Maria Isidro.

És clar que va ser necessària la intervenció -recorda Villaró- del general Martínez Campos, tot un Capità General de Catalunya, al capdavant de 6.000 homes i d’una bateria de canons Krupp que van haver d’arribar per la collada de Toses: i com devien suar, els soldats d’aquell tren d’artilleria. Com es veia venir, els 1.300 defensors del pobre Lizárraga amb prou feines van resistir un mes: el setge va començar el 22 de juliol del 1875, i la rendició es va firmar el 26 d’agost, esgotades les reserves d’aigua i just després d’un conat de motí. Hi van deixar la pell 220 soldats carlíins i 28 liberal -(des)proporció que sembla la que es dóna en le sbatusses entre palestins i israelians- a banda de la ciutadella, la torre Solsonsa i la meitat de les cases de Castellciutat, totalment arrasades.

Compartir via

Comentaris: 2

Comentaris

Un article molt veraç! La història està molt bé relatada.
me gustaria poder leerlo, porque me interesa la historia de cataluña, pero no sé todavía catalan.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte