La dimissió de Josep Maria Escribano planteja dubtes legítims: què seria de la Temporada d’Òpera sense Jonaina Salvador? Del Festival d’Orgue sense Ignacio Ribas? Del Saló del Còmic sense Joan Pieras?

Deixeu-me dir per començar que la Temporada MoraBanc estava des de fa anys tocada. No direm que de mort, però sí que molt tocada. La dimissió de Josep Maria Escribano és un esglaó més en aquest descens als llimbs que va arrencar en algun moment incert, però que no va ser l’any passat, per culpa del ClàssicAnd, ni tan sols amb la pandèmia. No. Venia d’abans, i amb això intento dir dues coses. I tres, millor: la primera, que és inexacte el que diu la cònsol menor de la capital quan sosté que la rebaixa dels emoluments que li oferia al meu amic Josep Maria per renovar s’adapta a la retallada dels concerts que s’hi programen. Fa anys que la Temporada va deixar de ser això, una temporada, i es va convertir en una programació regular però que rarament passava de les quatre propostes l’any. De més o menys qualitat, però quatre. Li podien dir de moltes maneres, però dir-li temporada era totalment inexacte. Una exageració. Podem discutir si 4.000 euros mensuals eren molt o poc. Però el cert és que a Escribano li retallaven el sou gairebé a la meitat per fer la mateixa feina que ha estat fent els últims anys.

Això, per un costat. En algun moment –i tot sigui dit, no ha sigut aquest mandat– la Temporada va deixar de ser la nineta dels ulls del Comú i dels patrocinadors, i la cosa va començar a anar de capa caiguda. I fins aquí. Veurem el que ens depara el futur, i si el nou director artístic és capaç de fer-li remuntar el vol. Caldrà també veure quin model de Temporada planteja, si té sentit programar un ClàssicAnd en petit, i si no seria més honest enterrar-lo amb tots els honors que no entossudir-se a ressuscitar un cartell que com a molt serà l’ombra del que va ser.

D’altra banda, l’experiència ens demostra que aventures com la Temporada estan íntimament lligades a la persona que les concep, que les fa créixer amb la seva energia i la seva vocació personalíssimes i també intransferibles, que les impregna per a bé i per a malament de la seva aura. I que quan aquesta figura carismàtica falta, tot l’invent trontolla. No dic que amb la Temporada hagi de passar necessàriament així, però els precedents no conviden a l’optimisme: el Yepes, transformat en Ordino Clàssics, va sobreviure un any, un, a la jubilació de Gerard Claret. Avui és un cartell raquític. Un altre cas: quan Joan Pieras va fer temporalment mutis, el Museu del Còmic i el saló de la Massana van tremolar de fred. Va tornar al cap d’un any i pocs dubtem que si hagués marxat de forma definitiva, aquells dos miracles se n’haurien anat en orris, més d’hora que tard.

Repassem ara altres iniciatives que es deuen molt principalment al tarannà de les persones que els han aixecat des de zero, i sovint contra els elements: s’imaginen el Festival d’orgue sense Ignacio Ribas, la Temporada d’Òpera sense Jonaina Salvador, el Sax Fest sense Efrem Roca? Per no parlar de Claude Benet, sense el qual el Fargo continuaria avui i sens dubte desintegrant-se en aquell solar de Fontaneda. El factor humà és clau en la majoria de les iniciatives d’àmbit artístic. Com a mínim entre nosaltres. I pensin ara en el nostre panorama cultural sense orgue, sense òpera, sense còmic i sense saxo. La iniciativa pública no ha sigut capaç d’aixecar res de similar. Com a molt s’hi ha apuntat a donar-li suport –i ben fet que ha fet– quan ha vist que funcionava.

Amb tot el que precedeix, el que intento dir és que figures com les de Claret, Escribano, Pieras, Salvador, Ribas, Roca i Benet són absolutament necessàries i absolutament insubstituïbles. Que el talent i la vocació, tan escassos, s’han de cultivar i regar, si no és amb diners, amb espècie, i que abans de prescindir d’una d’aquestes figures cal rumiar-s’ho una i mil vegades, perquè el risc d’estimbar-se és enorme.

I ara disculpin, que me’n vaig a veure l’estupenda pel·li d’Otto Preminger.