Ho recordava Oriol Vilella, l’ànima d’aquesta aventura juntament amb Toni Colom, als prolegòmens de la presentació de l’11a edició del festival: passen els cònsols (cinc) i passen els mandats (quatre) però el Jambo continua, indiferent al panorama polític i convertit en una variant de l’anunci aquell del Corte Inglés. Si toca Jambo, és que arriba l’estiu. Un Jambo supevitaminat, amb rècord de pressupost –160.000 euros aportats principalment pel Comú de la capital, Andorra Turisme i el ministeri de Cultura–, una trentena de bandes i prop de mig centenar de propostes de música en viu distribuïdes en set escenaris –un més que l‘any passat: s’hi ha afegit la plaça del Consell– i tres dies, del 13 al 15 de juny.
La història és capritxosa i la vida te da sorpresas, perquè com els més vells del lloc recordaran, el Jambo va néixer amb vocació de teloner i amb la humil funció d’omplir els forats que deixava el Red Music Festival, un dels majors fiascos d’Andorra Turisme. El Red Music només va durar una edició, però el Jambo ha anat creixent i multiplicant-se sobre dues premisses bàsiques: l’esquelet de la programació l’havien de constituir bandes locals, i només hi havia lloc per a la música original. Res de versions.
La fórmula ha fet fortuna, i el cert és que el format se li ha quedat petit. Ho admet Colom: “És una qüestióde pressupost: amb l’actual no podem créixer més, perquè tampoc volem renunciar a la nostra essència, que son els escenaris repartits pel centre històric”. Diu que d’idees n’hi ha, des de convertir la plaça del Consell en sala de conerts a l’aire lliure, dotant-la d’un joc de grades desmuntables –“Això ens obriria un munt de possibilitats”– a sortir del centre històric i colonitzar altres zones de la capital i provar els concerts de pagament, un salt mortal amb una important dosi de risc perquè els convertiria en promotors, amb l’obligació afegida de recuperar part de la inversió.
De moment això és ciència ficció, però Colom i Vilella exhibeixen legítimament els resultats de la feina feta: “Quan vam començar hi havia tres escoles de música, avui son set, amb prop de 1.700 alumnes. I a tot estirar una dotzena de bandes, la majoria, de versions. Avui n’hi ha una setantena, la majoria amb temes propis. Humilment, creiem que hem contribuït a la consolidació d’aquesta incipient indústria musical”.
Per a tots els paladars
El cartell d’aquesta edició, que pràcticament calca el de l’any passat pel que fa a nombre de bandes i d’actuacions, és una exhbició de bíceps, amb Gossos com a cap de cartell indiscutible, és clar, però amb una programació tan farcida i tan concentrada –ja saben: quaranta propostes llargues en tres dies de Jambo i set esecenaris simultanis– que converteixen en missió imposible qualesevol temptació de veure-ho i obliguen a traçar-se un pla d’acció realista.
Al tall, doncs. Gossos de banda, el cartell internacional presenta l’habitual dosi de pop i rock a la catalana: des delmpop intimista de Jordi Serradell, al hardcore cuqui –aix´s’autodefineix ella mateixa– de Guineu, recentment nominada a millor artista indendent del pop català, que compareixerà amb l’últim disc, Una sacsejada. Entremig, The Gramophone All Star, banda multitudinària de fusió jamacxana i que proposa un show amb disset artistes a l’escenari, Ferran Palau també amb disc nou sota el braç, i Jazz Pretenders, liderada pel saxofonista Jordi Blanch, amb un jazz elèctric que l’ha convertit en la banda de capçalera del late night de Marc Giró a La 2.
Al Jambo hi tenen habitualment lloc els finalistes i guanyadors del concusa de canço d’autor de la Fada Ignorant, iaquesta edició no és cap excepció: hi desfilaran els dos última guanyadors, els ritmes llatins de la cantant colombiana Sara Aldana, i El cantante del Greco, que se’l va endur l’any passat, i també Mike Lamotta, que en van ser finalistes.
El Jambo presta cada vegada més atenció al mercat francès, aquesta edició amb El Gato Negro, fusió llatina amb arrels africanes a l’estil del primer Manu Chao, cortesia d’altra banda de l’ambaixada francesa, i la cantant Mauvaise Bouche, un dels joves talents a punt d’eclosionat de qupe li agrada presumir a Vilella –recordin els casos de Paula Valls, La Ludwig Band i de Nuria Graham, que van desfilar pel Jambo just abans de donar la campanada, avui serien impossibles de portar. L’ambaixada espanyola també hi ha posat el seu granet d’arena, amb Alberto & García, i el toc brit el posa aquest any la cantautora Lonelady, punk 2.0 cuinat a la ciutat de Manchester.
La resta del cartell du sang andosina a les venes, des de Juli Barrero, que compareix amb la banda al complet, The Hot Pockets, per rpesentar el nou disc, Sòlid, a Rokyo, que repeteix però en acústic i després d’haver-se estrenat a la fase final del Sona 9. Sense oblidar Bluetonics, Manuel Fernández, Green Note, Lady Sacrlett, Antònies Darkness, Jaon Pau Cumellas & Alex Bagaria, Black & White i Four Flags.
Atenció al retorn dels urgellncs Hot Mirindas, després d’un decenni llarg a la nevera, ia les dues excentricitats del Jambo: el concert inaugural, amb l’ONCA i un programa inspirat en els musicals de Broadway i la presència de Laura Martín –que triomfa a Madrid amb El fantasma de la òpera– i la vetllada especial dels esbarts, que ballaran estàndars dels pop català.