Torna l’autor del ‘Bestiari pirinenc’, i ho fa amb ‘Morts, qui us ha mort?’, l’esperadíssima crònica ficcionada de la passió i mort del fratricida Pere Areny, l’últim condemnat a la pena capital. Va ser afusellat el 18 d’octubre del 1943. El novel·lista lauredià ha accedit a la instrucció del cas, fins ara inèdita, en una obra magnètica i calidoscòpica que qüestiona la falta de compassió dels seus conciutadans. De tots, excepte d’un: Pere Canturri.

Per què se n’ha sabut tan poc, d’aquest cas? Una conspiració de silenci?
No diria tant perquè no hi ha cap mà negra, cap pla conscient. Però tothom que ho va viure va quedar tan fortament impactat que va interioritzar el sentiment de culpa. Un exemple: el primer que em va dir el Josep Babot de cal Jep de Canillo, quan li vaig demanar pel cas va ser: “D’això  no en parlarem, perquè fa mal a la parròquia i a Andorra”. 

De què ens parla, a través del cas de Pere Areny i l’extinció de la nissaga de cal Gastó?
D’una Andorra ancestral que fa el salt a una incipient modernitat. D’una manera de viure i d’una Andorra que s’extingeixen sense remissió. La meva generació ja no l’ha viscut.

Només que algú hagués demanat clemència, se li hauria commutat la pena de mort. Ningú ho va fer. Per què?
Probablement la gent del poble ni ho sabia. Però els més il·lustrats –des dels consellers fins als batlles, els metges, els policies, el mossèn– sí que coneixien aquest particular ús. Van callar, intueixo, per no enfrontar-se a la pressió social.

L’únic que es va rebel·lar al destí tràgic va ser el policia Pere Canturri. És l’home bo d’aquesta història, qui salva l’honor de tot un poble? 
El que és clar és que se la juga, i que com  a mínim demostra que hi havia una altra opció, que era dir no, que ell no s’havia fet policia per matar un home. És l’home a qui hem de reivindicar.

El veig molt empàtic amb el fratricida, i no tant amb el poble pla que no va saber demanar clemència.
Durant la instrucció del cas, que es va allargar mesos, es va produir un procés de deshumanització de Pere Areny encaminat a fer més digerible el càstig amb la pena de mort. La meva missió era rehumanitzar-lo. 

Era exigible, que la gent tingués compassió?
Potser no. Però van fer el que van fer. O millor dit, no van fer el que podien haver fet. La meva impressió és que no es creien el que estava a punt de passar. Estaven tan desconcertats que quan acaba la lectura de la sentència segueixen el seguici fins al cementiri. No estava previst i hi ha una acta de Corts que se’n lamenta. Segons la crònica de Malagelada, un cop mort, mossèn Lluís Pujol demana els assistents de resar tots junts, i la gent arrenca a plorar en una mena de catarsi col·lectiva.

Quin creu que era el diagnòstic clínic de Pere?
No he consultat cap psiquiatre, però pels símptomes –la inconstància malaltissa, la incapacitat de socialitzar, el cansament que arrossegava i que els altres interpretaven com ganduleria– és possible que patís alguna mena d’esquizofrènia.

Què és ‘Morts, qui us ha mort?’: ficció, autoficció, ‘quest’, llibre reportatge?
He consultat molta documentació, assenyaladament la instrucció del cas que m’ha facilitat la família i l’arxiu de la policia, on he localitzat fins i tot el full de renúncia de Pere Canturri. I m’ha ajudat molt la memòria oral dels padrins de Canillo. Però jo soc narrador, i per tant he recreat els buits amb ficció. 

Tots els personatges que hi desfilen són reals. També el policia Miquel Bondància i la Martina, serventa de cal Gastó?
Tots dos van existir. Del Miquel, de cal Sucarana de Meritxell, no n’he pogut saber res més que el nom. I he especulat que anés a escola amb el Pere Areny, i que fos el que vigilés la cel·la durant les setmanes que hi va estar tancat. La Martina, el mateix. La seva declaració és interessantíssima, una mirada de fora però molt pròxima a la família. Però l’únic que en sabem és que és del Tarter. 

I la promesa de l’Antoni?
La cita la instrucció, però tampoc n’he trobat el rastre i li he posat un nom fictici: Ramona de cal Baqueró de Soldeu. Ella és el motiu pel qual el Pere va matar el germà: pel temor que del matrimoni en naixés una criatura que posés en perill la seva posició d’hereu. Però jo no m’ho crec.

Ah, no!?
No oblidem que l’Antoni tenia ja 56 anys. Havia de casar-se, tenir fills, i que els fills sobrevisquessin. A més, el Pere ja era hereu de cal Paulet d’Escaldes. No li calia ser-ho també de cal Gastó. 

Què diu la instrucció del cas que no se sabés fins ara?
A l’interrogatori davant de la policia, el Pere diu explícitament que no tenia cap pretensió de ser l’hereu de cal Gastó. El cas és que s’accepten totes les seves altres respostes, i aquesta, precisament aquesta, no. Grinyola. Com si estiguessin buscant un motiu per condemnar-lo a mort.

Mossèn Lluís Pujol tampoc va demanar clemència. Sorprèn.
Tenia l’esperança que quan passés per davant de Sant Esteve podria acollir-se a sagrat. Però és una pura il·lusió, perquè amb el sometent desplegat al carrer de la Vall era pràcticament impossible.

Li hauria agradat, ‘Morts qui us ha mort?, a Antoni Morell?
Estic segur que sí, tot i que mai no en vam arribar a parlar. Un clàssic, en fi, ho és perquè és capaç de generar un diàleg amb els que venen al darrere. I és exactament el que he fet amb Set lletanies de mort, un dels nostres clàssics indiscutibles.