Jordi Casamajor redescobreix a Ordino un conjunt de gravats antropomòrfics del XVIII a partir de les pistes aportades per Pere Canturri.

Diu que els havia anat a conèixer fa quinze anys. A l’època acostumava a atabalar Pere Canturri, l’home que ho sabia tot, demanant-li pistes sobre petròglifs preferentment inèdits, la dèria que compartiten, que l’aleshores raonador havia localitzat en la seva joventut i que corrien el risc cert de caure de nou en l’oblit. Aquestes dues cares se les va vendre Canturri com un “cercle” i una “ferradura”. Així les recordava ell, i el més curióis de tot és que així és com el mateix Jordi Casamajor, caçador major de gravats, pedres de llamp i atres bèsties per l’estil, les va veure en aquella primera cita.

Val que estaven (i estan) molt erosionats, però encara avui se’n fa creus de la poca vista que va tenir. La qüestió és que hi va veure dos figures tan simples que, adverteix, “mai de la vida no hi hauria tornat”. Fins que divendres passat s’hi va acostar de nou. La culpa la té l’inventari dels gravats rupestres que des del 2023 elabora per encàrrec de Patrimoni. “Hi anava amb molt poques expectatives perquè ja sabia el tipus de petròglif que m’hi toparia, i la sorpresa va ser majúscula quan en lloc d’uns simples cercles hi van aparèixer el que eren clarament dues cares. I quines cares! Una, més esquemàtica, en forma de lluna; l’altra, molt més elaborada, el clàssic arlequí o bufó, amb el barret de pics.” I això era naturalment tota una altra cosa.

Les preguntes s’acumulen. La més òbvia: com podia ser que li hagués passat per alt precisament a ell? A banda que fa quinze anys tenia l’ull molt menys entrenat –des d’aleshores pot haver visualitzat i catalogat, diu, entre 2.000 i 3.000 gravats, molts d’ells inèdits– a l’ohra d’interpretar-ne un hi juga un paper destacadíssim el moment i especialment la llum solar. No és el mateix a primera hora que a migdia o a la tarda. I la primera regla del bon caçador de petròglifs és que com abans, millor. És el que va fer divendres, quan es va plantar a Sornàs –i no concretarem més, Casamajor és dels que opina que la millor manera de preservar aquest patrimoni és cartografiant-lo, catalogant-lo i guardant-ne la ubicacióen secret– a ñes 10.30 hores. Era l’instant just, diu, “amb la llum rasant ue ve de l’Est, de llevant. Això és el que em va permetre distingir tots els detalls dels gravats i interpretar-ne les formes. Si hi hagués anat a migdia, amb la llum cenital, no hauria vist més que els cercles que hi vam veure Canturri i jo mateix fa quinze anys.”

L’altra pregunta és també òbvia: qui i quan va gravar aquestes cares? Que son “antigues” Casamajor ho té clar per la pàtina: “El repic té el mateix color que la pedra”, diu. Però, com d’antigues? Això ja son figues d’un altre paner i el marge, adverteix, és ampli: entre els segles XVII i XIX. Però Casamajor s’atreveix a emparentar-les amb els gravats de la Terra de la Mola, no dir-me que veïns però gairebé, però amb què guarden estrets paral·lelismes “gràfics, simbòlics i tènics”. Fins i tot aventura que podrien haver sortit de la mateixa mà, només cal que fixin en l’arlequí i l’andosina escabellada del Prat de la Mola. El que està clar, conclou, és que no son neolítiques, la hipòtesi que sostenia Canturri perquè relacionava erròniament la suposada ferradura amb els gravats d’aquesta forma profusamernt documentats al Solsonès i datats entre el 6000 i el 3000 abans de la nostra era. I no, no era una ferradura sinó un formidable bufó. 

La cosa, en fi, no acabarà amb tota seguretat aquí, perque Casamajor ha inentariat només els gravats d’Encamp, Sant Julià i Ordino. Així que aniran sortint sorpreses, no en tingun cap dubte. I si tenen ganes de més, Casamajor publciarà despres de Sant Jordi una monografia que no es poden perdre, Simbologia i pensament màgic (Anem), i el curs que ve, però a Marinada, Consideracions sobre l’art rupestre popular.