Com cada any pels volts de la Mare de Déu d'agost el Femap, que ja entreveu les acaballes, arribava dissabte a l'església de Sant Vicenç d'Estamariu. Enguany la temperatura ambiental fregava la de la febre, circumstància que presagiava que molts espectadors utilitzarien els programes com a ventalls i els músics, que a més patirien la calor dels focus, suarien de valent. No cada dia es té l'oportunitat d'escoltar a la Capella de Ministrers en directe. I més, després d'aquesta temporada que ens ha tocat viure en què la majoria estem enaiguats d'aquesta mena d'esdeveniments, circumstància que ja predisposava a l'espectador a obviar els condicionaments climatològics. Només amb els primers acords desgranats per en Robert Cases amb la tiorba, el respectable entrava en la l•lusió que estava a punt d'escoltar un conte. La magnífica veu i dicció de la soprano Dela Agúndez, confirmava que aquest seria narrat amb tots els ets i uts. Però el director, Carles Magraner, més que una narració tenia preparada una crònica que ens traslladaria a tots plegats a l'època de Miguel de Cervantes. Mitjançant un bon grapat de composicions, aplegades sota el nom de Clarobscur, els músics van anar desplegant un gran fresc per el qual hi van anar desfilant destacats compositors del barroc espanyol. Músiques, pensades per a un públic populars i que, tal com apuntava el conductor de la Capella de Ministrers en una recent entrevista, es convertien en música culta en el moment en què eren fixades en paper. Tota una ironia. Però és que aquesta figura literària era la protagonista de la nit ja des del títol. Aquest terme compost per un aparent oxímoron -clar i obscur són paraules amb significats contraris- designa una tècnica pictòrica que permet aconseguir, mitjançant el contrast entre la llum i l'ombra, una especial perspectiva però també contrastos d' un efecte harmoniós. I, certament, en parlar d'harmonia i contrastos entrem en el reialme de la música. Històries d'amor, de desengany, de desig, de mort, però també de la bellesa dels rius, i fins i tot unes variacions sobre la singular peça de Luys de Narváez, Guárdame las vacas, que a un poble com a Estamariu, encara sona com actual. No va faltar tampoc el cant a la vida d'en Joan Aranies, en el seu sarau de la Chacona. ! A la vida bona! Però un homenatge a Cervantes, mai hauria estat complet sense fer esment a la bogeria.. Així la peça de Henry du Bally, yo soy la locura, que també es va convertir en bis, va mostrar com n'és de necessari, aquest polsim de bogeria, per anar vivint, per anar passant, per anar gaudint "del placer y la dulzura" que tan bé comparteix aquesta formació valenciana.