La pedra que canta i toca

Quan ara fa dos anys l’Arxiu Nacional va començar la neteja i inventari dels prop de 190.000 documents sonors de la monumental fonoteca de Radio Andorra que van sobreviure al foc, els trasllats, l’espoli i la intempèrie —discos de pedra, acetats i vinils, però també cinta oberta, cartutxos publicitaris i cassets—, semblava impossible que tot allò pogués arribar un dia a la sala de consulta. Doncs aquest dia ha arribat molt més aviat del que molts ens pensàvem, i el primer mig miler de discos ja està a l’abast de qualsevol que vulgui sentir —en tots els sentits— com sonava Radio Andorra. El laboratori Tasso, amb l’enginyer de so Enric Giné al capdavant —per les seves mans ha passat l’arxiu d’Alicia de Larrocha, ha treballat per a la Biblioteca Nacional de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona, i va restaurar el primer enregistrament d’Els segadors, que data del 1900—, ha enllestit la primera fase de la digitalització del fons de Radio Andorra: els primers pacients han sigut discos de pissarra, els més fràgils i antics de la col·lecció i dels quals se’n van conservar prop de 15.000: ja ho veuen, la pedra que toca i que canta.

El dilema, és clar, era decidir per on començar, i es va aplicar un triple criteri: en primer lloc, discos que tinguessin algun vincle amb el nostre racó de món, ja fos per l’autor, l’intèrpret o el tema; en segon lloc, la singularitat, que privilegiava aquells discos de què no s’hagi trobat referència en fonoteques públiques de referència com ara la Biblioteca Nacional d’Espanya, la Biblioteca Nacional de Catalunya i la Biblioteca Nacional de França; i en tercer lloc, les peces rares per la seva antiguitat, per l’especial renom de l’artista en qüestió, pel mal estat del disc o publicades per discogràfiques petites.

De la barreja de tots aquests ingredients n’ha sortit un primer paquet on es troben, entre d’altres, Le muletière d’Andorre, un fox interpretat per Charles Gentes amb l’orquestra d’Albert Lasry (1955); Ballets d’Andorra, amb temes com ara Nits d’Andorra, el Contrapàs, el Ball pla i el Ball de Santa Anna, a càrrec de l’Orquestra Meravella i datat els anys 60; fragments d’un Tanhauser enregistrat el 1930 al teatre Wagner de Bayreuth i —atenció— el padrí de la tribu, el disc més antic de la col·lecció: l’ària Addio alla madre, de Cavalleria rusticana, en una versió del 1913 d’Enrico Caruso: Caruso! Sensacional, ¿oi?

El següent lot, a punt

Doncs això tot just ha començat, perquè el Govern va adjudicar al setembre —i de nou a Tasso, per un import de 26.000 euros— la segona fase, que es durà a terme a les mateixes instal·lacions de l’Arxiu i que en un any ha d’afegir al fons de discos digitalitzats 700 discos de pedra més. A banda, la digitalització ha anat acompanyada de la descripció i inventari de la discoteca: de moment ja se n’han catalogat prop de 7.000, i tenint en compte que els discos de pedra són els més delicats i que són precisament aquests els primers que han passat pel taller, al ritme actual la feina(da) podria allargar-se encara un lustre. El conservador Albert Bartumeu, que va ser el primer tècnic que va accedir al material conservat fins aleshores a l’edifici encampadà de Radio Andorra en caixes de cartró —i recordem que els últims anys allà dintre hi plovia, quan plovia: les goteres i tot allò—, amb prou feines dissimulava fa dos anys l’entusiasme tot just posar fil a l’agulla i començar a catalogar: “És evident que ens trobem davant d’una col·lecció important, qui sap si única, i que aquí hi trobarem de tot, perquè les cases discogràfiques eren les primeres interessades a fer arribar un exemplar dels seus discos a una estació [com Radio Andorra] que a l’era daurada, als anys 50, se sentia en ona curta fins i tot a Oceania.”

Pel que fa al contingut, el gros dels discos de pedra el constitueixen òperes i repertori clàssic —el disc que du el número 1 del registre original de l’estació, que s’ha conservat, és significativament Il trovatore—, al costat de sarsuela i opereta francesa, i en menor proporció, les grans orquestres americanes dels anys 30 i 40, des de Duke Ellington fins a Glenn Miller i Count Basie. Amb la irrupció del vinil apareix també el rock, la chanson, la Nova Cançó, i el pop. Entre les joietes de plàstic —i que de moment no es digitalitzaran—, Les Beatles, edició francesa del segon àlbum del quartet, un quasi debutant Bob Dylan (Subterranean Homesick Blues), l’LP de Pinball Wizard, de The Who, i, atenció, una edició de col·leccionista de l’àlbum Tres Hombres de ZZ Top. Mare meva!

Doncs si s’han quedat amb ganes de més, dimarts hi tenen la seva: Giné in person presentarà la seva feina al públic en una sessió sota el lema “¿Com sonen els discos de l’antiga Radio Andorra?”. A l’Arxiu, a les set de la tarda i amb motiu del Dia mundial del patrimoni audiovisual. Felicitats!

La consulta en línia, últim pas

Ho confirmava ahir la cap de l’Arxiu, Susanna Vela: l’accés en línia als fons que s’hi conserven i que hagin estat digitalitzats estarà disponible a finals d’any, en el que serà un salt qualitatiu sense precedents perquè permetrà la consulta remota, amb un sol clic, des de qualsevol lloc i a qualsevol hora. Una altra cosa és per què ha calgut esperar fins al 2015 per entrar de ple a l’era digital, però no ens posarem ara llepafils. Els fons fotogràfics dipositats a l’Arxiu —més de 100.000 imatges, amb lloc destacat per a Fèlix Peig, autor ell tot sol de més de 60.000 negatius actualment en procés de digitalització— tindran el privilegi d’estrenar el nou servei. Els seguiran els documents audiovisuals i sonors, així que amb una mica de sort no trigarem gaire a poder escoltar des de casa les 500 primeres joietes de Radio Andorra. Quin temps formidable que ens ha tocat viure.