Som al juny del 1972. Josep Pla s’ha recuperat d’un inoportú infart de miocardi –si és que n’hi ha algun que ho sigui, d’inoportú– i es troba per fi amb forces d’emprendre una nova aventura. Ni la Rússia bolxevic, ni l’Alemanya de la hiperinflació que va propiciar l’ascens del nazisme, ni l’Argentina de Perón: l’Andorra del boom. Un periple més modest però que, com comprendran, ens toca de més a prop i que recuperem avui amb l’excusa de Cor furtiu, la monumental biografia –1.500 pàgines en paper bíblia, estan advertits– que un altre Pla, Xavier, li ha dedicat al que per a molts (nosaltres inclosos) és el més gran prosista del segle XX català. En va deixar constància a Les Valls d’Andorra, l’últim llibre del volum 23 de l’Obra Completa: Un petit món del Pirineu.

Resulta que Antoni Morell el tenia entre les coses més fluixetes que Pla havia escrit sobre nosaltres. Potser sí, perquè no hem vingut aquí a esmenar-li la plana a Morell. Però és sens dubte el més prolix i el millor documentat: prop de 200 pàgines que actualitzen, completen i complementen Andorra l’any 1943, la pinzellada andosina inclosa a Viatge a la Catalunya vella (OC, 9). Pla, en fi, s’hostatja al desaparegut hotel Sasplugues –i es topa un país que ha deixat enrere la precarietat de la immediata postguerra i que es llança sense xarxa de seguretat a una desenfrenada carrera cap a un destí incert –que és el país que coneixen avui, ni més ni menys. Imaginin una Andorra amb pocs més de 20.000 habitants, on més de la meitat de la població és d’origen forà i on es compten, atenció, 12.600  residents espanyols, 1.200 francesos, 140 britànics i 57 portuguesos, en una quarta posició renyidíssima amb els italians. Un país on funcionen, diu, setze bancs, setze, i per on circulen 12.000 automòbils i on ja detecta, perspicaç, alguns dels problemes que s’han arrossegat fins a nosaltres. “S’hi ha produït un gran urbanisme. Si aquest urbanisme hauria pogut ser millor o pitjor, jo no en sé res. S’ha produït un urbanisme de mitja muntanya totalment nou, més aviat mediocre”.

Pla no té manies a descriure fredament la impressió que li causa, amb els peròs i els contres. “L’urbanisme que s’hi ha creat és prou caòtic (el comerç no té entranyes), en alguns aspectes una mica suburbial, sense que tampoc ho sigui accentuadament (a Andorra, en realitat, no hi ha pobres de solemnitat)”. La conclusió és ambigua, perquè amb Pla mai no saps si t’està llançant una floreta o te l’està clavant per l’esquena. “Si durant tants de segles la riquesa d’Andorra consistí a proclamar la seva misèria, ara la riquesa es comença a manifestar amb una magnífica naturalitat”. La pregunta és òbvia: què pensaria si veiés les nostres esplendoroses torres, els Ferraris dels nostres benvolguts youtubers i les 85.000 ànimes que pul·lulem avui per aquí?

El bisbe Martí i el vot femení
Pla es declara un fervent admirador d’aquella Andorra que comença a eclosionar però que ha sabut conservar part de la idiosincràsia secular. Admira els nostres polítics, “que s’han demostrat en el curs dels segles, d’una intel·ligència i d’una perspicàcia excepcionals”, i glossa amb indissimulat i sembla que sincer entusiasme la regulació de la nacionalitat, que en aquell moment encara convertia la naturalització en una missió pràcticament impossible. “Un estranger radicat al país no podrà obtenir la nacionalitat andorrana mai –vull dir, fins que passin tres generacions de real residència en el país, dins un criteri moral de residència acceptable. Aquesta és una disposició sàvia i prudent que els últims anys, i davant l’allau de forasters que s’han projectat sobre Andorra s’ha demostrat magnífica”. I torna a concloure de forma sensacional i pelet cínica: “La població andorrana –una tercera part de la població– governa el país, i el fet no sembla pas produir per ara la més lleu intriga”.

Pla observa el país i la fauna que s’hi va trobant –amb escassíssims testimonis personals, amb prou feines els germans Sasplugues, Jordi i Antoni, i molt passada Esteve Albert i mossèn Roc Pallarés. En canvi, no s’està d’extreure conclusions d’abast general, com quan es refereix als dos coprínceps de l’època, Pompidou i el bisbe Martí, a qui per cert no diu pel nom. “El bisbe de la Seu acaba de ser nomenat. Aquest nou copríncep té fama d’ésser molt intel·ligent, però les primeres vegades que ha anat a Andorra sembla que no ha agradat gaire, perquè la presència de sotanes i adjacents no eren prou complets”. Li crida especialment l’atenció el nostre urbanisme, com hem vist al començament, i de la Massana en diu exactament aquestes paraules premonitòries (i extensibles avui a totes les parròquies). “És un vilatge petit, molt rústic i desballestat, plàcid i tranquil. Pels seus voltants més pròxims al riu hi ha un grup de xalets, de propietat anglesa o irlandesa, molt moderns, tots gairebé copiats de revistes d’arquitectura actual, que deuen tenir un interior confortable però que de fora són el que són: còpies de catàlegs”.

En l’ordre més o menys cultural, Pla celebra que al país no hi hagi cap diari, cosa que converteix segons ell els nadius en conversadors nats –“Com voleu que la gent no parli? A França i a Espanya la gent no fa res més que repetit el que diu el diari que han llegit”– i la ubiqüitat del català: “Des del punt de vista de la llengua, els carrers d’Andorra són admirables [...] El català que s’escriu a Andorra i és utilitzat per retolar les coses és presentat amb grans coneixements i amb una perfecta i admirable intel·ligibilitat”. No s’està d’expressar la profunda confiança que li mereix una democràcia “directa [...] i favorable a la intervenció en el govern bàsic d’una bona part de la població, o sigui els caps de casa, també anomenats” i ensenya la proverbial poteta misògina a compte del sufragi femení, a l’època en discussió: “Ara sembla que algunes senyores del país i altres subjectes demanen el vot femení. Amics d’Andorra, no imitin mai, no copiïn mai les ximpleries dels altres. Quan no han copiat res, han anat molt endavant”.

I el més visionari de tot potser sigui l’al·legat final contra la hipertròfia de l’administració: “Tota la vida moderna ha consistit i consisteix en el manteniment d’una enorme quantitat de paràsits, ineficients i objectivament ignorants. Andorra ha començat a seguir aquest camí a base dels serveis socials, que si no vaig errat han estat imposats per França. Hi ha d’haver ja més d’un centenar de buròcrates en els serveis socials. 124, exactament, segons m’asseguren. Tot això creixerà. Andorra era una delícia quan no hi havia cap empleat innecessari”. Si ressuscités avui, se’n torna de pet a la tomba. Però com que una cosa no treu l’altra, li admira la pulcritud dels nostres carrers: “A Andorra, en els últims viatges que hi he fet, no hi he vist mai pobres de solemnitat, com tants n’hi ha a Londres, Nova York, Milà, Barcelona i no diguem Moscou. Fem el favor, no siguem tan provincians”.